Actuals electors i futurs ciutadans
Aquest mes de juliol està tenint lloc un debat electrònic promogut per l’Institut Universitari Europeu de Florència sobre la qüestió de qui hauria de votar en els referèndums d’independència. A propòsit d’Escòcia, el prestigiós politòleg Rainer Bauböck ha defensat que no és el mateix ser un potencial ciutadà d’un potencial estat que un elector d’un referèndum d’autodeterminació. Dit amb unes altres paraules, allà on no hi hagut conquesta o desplaçaments forçosos de població no s’ha de confondre els que avui estan legitimats per votar i els que podran fer-ho com a ciutadans d’un nou estat si aquest acaba esdevenint-se. Confondre les dues coses és avançar-se als esdeveniments i actuar com si la independència ja estigués decidida (i també les polítiques de ciutadania).
Qui hauria de votar en el referèndum d’independència d’Escòcia, d’acord amb Bauböck? La resposta és clara. Exactament els mateixos que avui poden votar per escollir representants al Parlament escocès, responsable d’un futur canvi del seu estatus polític. En termes informàtics -i utilitzant les paraules del mateix Bauböck- es tractaria d’un upgrade : una actualització o renovació del disseny institucional que ja està en funcionament ara i sobre el que han de decidir els seus actuals usuaris/electors. Naturalment, això no vol dir que només els afecti a ells. Un nou estatus polític suposa canvis per a molta gent. Però de la mateixa manera que no té sentit que tots els britànics hi puguin votar pel fet que, d’una manera o altra, els afecta -ja que això suposaria negar de facto la possibilitat d’escollir dels escocesos-, tampoc els residents que podrien convertir-se en nous ciutadans d’un estat (i, per tant, i tant que els afecta!) no tenen per què tenir reconegut el seu dret a vot en aquesta consulta.
¿S’han seguit aquests raonaments a l’hora de definir el cens dels electors del referèndum escocès? No. D’acord amb el document del govern que explica tots els detalls del procés de sobirania, el White paper, el pròxim 18 de setembre podran votar tant els que poden votar a les eleccions regionals com a les locals. Això vol dir: 1) els ciutadans britànics residents a Escòcia; 2) els ciutadans de la Commonwealth residents a Escòcia, amb permís de residència al Regne Unit o que no el requereixen; 3) els ciutadans de la República d’Irlanda i altres països de la UE residents a Escòcia; 4) els membres de la Cambra dels Lords residents a Escòcia, i 5) el personal de l’exèrcit, de la Corona o del govern britànic que presten serveis al Regne Unit o a l’estranger i estan registrats per votar a Escòcia. A diferència, però, d’aquestes eleccions, l’edat mínima per votar al referèndum serà 16 anys en lloc de 18.
A Catalunya encara no sabem qui podrà votar al referèndum del 9 de novembre i anem força endarrerits pel que fa a conèixer les condicions explícites de tot el procés. D’acord amb el que, de moment, diu el text de la llei de consultes i que s’ha conegut recentment, podran votar: 1) els electors al Parlament català; 2) els nacionals de països de la UE amb més d’un any de residència i empadronament a Catalunya; 3) els extracomunitaris que hagin certificat tres anys d’empadronament des de l’endemà d’haver obtingut permís de residència; 4) els catalans residents a l’estranger sempre que s’inscriguin en un registre voluntari. (No podran votar els catalans -és a dir, els nascuts a Catalunya- que viuen i estan censats a la resta de l’Estat.)
El paral·lelisme amb el cas d’Escòcia és força important, tot i que aquí hi hagi uns requeriments temporals mínims. La confusió lògica és la mateixa. ¿Té cap sentit que un resident que avui no pot votar qui governa a Catalunya pugui, en canvi, votar sobre el seu futur estatus polític? Desconec les raons precises que han portat els nostres representants a defensar aquesta proposta: no sé si han volgut seguir l’exemple escocès, si el fet que sigui un text que parli de participació en general ha fet que no s’hagi distingit prou entre tipus de consultes (entre objectes i subjectes), o si volien distingir-se al màxim del que és un referèndum. En aquest sentit, potser n’hi havia prou substituint padró per cens i l’edat mínima de 18 per la de 16.
En el cas català, als arguments de Bauböck cal afegir-n’hi, com a mínim, dos més. La reivindicació democràtica del dret a decidir es vincula sobretot a una démos, i no tant a una nació. L’actual démos, independentment de què entengui cadascú per nació catalana, l’integren els que tenen la condició política de catalans segons l’Estatut (art. 7), és a dir, els que poden votar a les eleccions al Parlament. Aquest és el démos català. No només això: aquí la pregunta no implica només la independència, sinó també altres formes d’encaix: l’argument de l’ upgrade és encara més clar.
