Els límits dels eufemismes
Els renecs són part substancial de la llengua col·loquial i, en un grau o altre, són sempre ofensius. Reneguem enfadant-nos amb el món i tot el que el fa possible, i no és estrany que la blasfèmia (l’ofensa a Déu i al que és sagrat) en formi part en totes les cultures.
Un creador de ficcions que aspiri a reflectir versemblantment la complexa experiència humana necessita la blasfèmia a la seva paleta de colors; i si és un bon artista -i no és objecte de censura- en fa l’ús just per causar l’efecte desitjat.
És per això que els traductors de films també la necessiten si volen que la seva versió no traeixi/censuri l’original, com el trairia un ús de la blasfèmia gratuït.
Alguns diran que l’efecte d’hòstia també el fa hosti o òndima, i que un cagondéu pot ser un cagondena, però com diu l’ÉsAdir “la traducció ha de recollir fidelment el seu grau d’intensitat. Ni rebaixar-lo, ni augmentar-lo gratuïtament”. Per fer-se’n una idea, només cal imaginar l’efecte còmic que faria un “òndima” en certes escenes de Tarantino.
