La llengua no és una arma

La caverna va estar uns quants anys dient que el Parlament era una dictadura totalitària i bla, bla perquè els diputats (i diputades) no utilitzaven el castellà en les seves intervencions públiques per por a ser marcats i més bla, bla. Fins que un dia un diputat va parlar en castellà. Naturalment, no va passar res. Però el virus de l’ús polític de la llengua ja s’havia escampat. La mania aquesta d’utilitzar la llengua per separar, per dividir. Com passa amb el torpedinament compulsiu de la immersió a les escoles utilitzant una minoria polititzada de famílies que és tan minoritària que cabrien en un Twingo i que sempre amaguen els interessos que tenen darrere. Hauria de ser normal triar l’idioma en què t’expresses en públic en funció de com t’és més còmode, però els que volen separar Catalunya en dues comunitats a través de la llengua han pervertit la sensatesa. Per sort, gent com Súmate i altres treballen per normalitzar la disfunció.

I és així com ja és un clàssic que diputats i diputades s’instal·lin al faristol i xerrin una estona en català, una en castellà, un altra en català, una altra en castellà. D’una manera absolutament antinatural. Si vostè s’expressa millor en català, que coi fa canviant d’idioma? I viceversa. Xerri com vulgui, però sense quotes. Però, esclar, al paquet hi va l’ús polític a Catalunya i la temptació mediàtica a Espanya. Si surts en un dels seus dos monopolis televisius privats parlant en català, t’han de subtitular o traduir i hi arriba el missatge que aquí hi ha dos idiomes. Si parles directament en castellà evites aquesta percepció. I també es tracta d’això.