El president no pot matar Jane Fonda
I el Tea Party va fer la revolució. El discurs filibuster de Rand Paul ha estat ovacionat pels grups de drets civils, condemnat pels seus companys de la dreta republicana, contestat per la Casa Blanca i amplificat pels mitjans fins a convertir-lo en un "Houston, tenim un problema" per a Obama. Paul ha impulsat una incipient conversa nacional, fins ara reservada a bloguers i penjabronques, sobre els límits dels poders presidencials en la guerra contra el terrorisme, ara que la tecnologia dels drones sembla no tenir límits.
El mèrit de Paul no va consistir a aguantar dret i sense anar al lavabo vora tretze hores. Això va ser l'espectacle necessari per sortir als mitjans. La força del discurs radica en la capacitat d'incomodar, en l'olfacte populista d'ocupar l'espai de veritable control del govern a què els dos grans partits han renunciat en nom de les raons d'estat, i que sovint substitueixen per batalletes d'aparences. Va ser un d'aquells dies en què els extrems aconsegueixen demostrar la distància entre la gent i el centre polític, cada cop més reduït a una fraternitat de poder i business as usual .
Paul té 50 anys i és fill de l'exprecandidat Ron Paul. Respon al perfecte perfil dels antiimpostos, defensors del govern petit, i ara festeja amb la idea de presentar-se a la nominació presidencial del 2016. És tan hiperbòlic com ho va ser la seva intervenció al Senat.
Perquè, de fet, tot el que Paul volia dir dimecres era no a Brennan. Un vot en contra basat en la responsabilitat de Brennan com a cervell del programa d'assassinats amb drones de la CIA de presumptes terroristes d'Al-Qaida al Pakistan o al Iemen. Paul va fer un pas més i va recordar que fa 40 anys l'actriu Jane Fonda va lluitar tan activament en contra de la Guerra del Vietnam que fins i tot va fotografiar-se a Hanoi muntada en una bateria antiaèria dels comunistes nord-vietnamites, i va preguntar-se si avui un president podria ordenar que llancessin un míssil sobre el cap de Jane Fonda en territori americà.
El secretari de Justícia, Eric Holder, va enviar una carta a Paul en què li assegurava que no. Que una cosa és matar presumptes terroristes amagats en muntanyes inaccessibles de països remots quan estan complotant contra els Estats Units i l'altra la lluita terrorista en territori nacional, on la primera ordre del dia sempre és la captura dels sospitosos, de manera que l'atac amb un drone és "altament hipotètic". Premi per al senador de Kentucky: la Casa Blanca s'havia molestat a contestar-li. I no només això, Holder va prometre aquesta setmana al Senat que "aviat sentiran el president Barack Obama parlar sobre això".
Rand Paul va marxar de l'hemicicle esgotat -"Em fan mal les cames i els peus"-, després d'haver-se procurat una campanya d'imatge d'incalculable valor i haver engegat l'aixeta de la conversa. Darrere va deixar un escandalitzat col·lega republicà, Lindsey Graham: "A mi no m'amoïnen els drones matant americans sinó que Al-Qaida ens continuarà matant si abaixem la guàrdia. Faré tot el que pugui per protegir que el president sigui comandant en cap en nom de tots nosaltres".
Obama haurà d'establir de manera transparent una legislació menys excepcional i més garantista en l'ús dels seus poders sobre la vida i la mort de combatents enemics, sobretot si són ciutadans americans, protegits pel degut procés penal, i haurà de precisar la definició d'amenaça immediata. Haurà d'afrontar el debat de la proliferació dels drones , avui gairebé només en mans americanes. Alguns autors han comparat la situació a la de la bomba atòmica, que a les primeries va ser una exclusiva de Washington. Després va venir la cursa nuclear. ¿Admetrien els EUA que drones xinesos matessin dissidents en territori americà, pel sol fet de ser considerats un perill per la seguretat del règim de Pequín? Les preguntes corren més que la tecnologia.
