Salmond plega però alerta que el “somni” continua viu

Era la mateixa persona, però en semblaven dues de diferents. A primera hora del matí es va deixar veure l’Alex Salmond derrotat, acceptant el “veredicte de les urnes” i donant per tancat, “de moment”, el camí cap a la independència. A la tarda en va aparèixer un altre, el que va anunciar serenament que plegava, que calia un “nou lideratge al país i al partit” i que, tot i haver perdut el referèndum, “el somni no morirà mai”.

L’home que ha tret de la marginalitat l’independentisme escocès, el que l’ha guiat fins al zenit de les seves aspiracions, el que dijous va tenir a tocar de la mà convertir Escòcia en un estat, va decidir ahir -gairebé per sorpresa- fer un pas enrere. La derrota en el referèndum d’independència de dijous va ser clara, però haver aconseguit 1,6 milions de vots (davant dels 2 milions del no) era una gesta gens menyspreable, tenint en compte que fa dos anys el sí era molt minoritari.

Malgrat tot, Salmond ho tenia clar, com si ho hagués decidit molt abans de saber el resultat d’ahir: “Crec que obrim una nova era emocionant, i al partit, al Parlament i al país els cal un nou lideratge”. L’encara primer ministre escocès va anunciar, a més, el calendari del relleu, que es farà efectiu a mitjans de novembre en la convenció anual del seu partit, l’SNP. Serà una contesa oberta pel lideratge, però ahir totes les mirades es van girar cap a la número dos del seu govern, la vice primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, que, de seguida, va fer un comunicat en què no va descartar res, però va deixar clar que ahir no era el moment de parlar-ne.

Tristor entre el sí

Edimburg -encara sota la pluja- va recuperar ahir la normalitat després de setmanes d’intensa campanya al carrer. Al matí, els partidaris del sí anaven marxant amb llàgrimes als ulls de l’edifici del costat del Parlament escocès en què Salmond se’ls havia adreçat. Tocava dormir, si es podia. Per als activistes del sí, Salmond va tenir un record en el discurs de la tarda. “Estic immensament orgullós de la campanya combativa de Yes Scotland i de l’1,6 milions de votants que es van afegir a la causa i van votar per la independència”.

A la feina de l’exèrcit de voluntaris del sí durant la campanya, se li atribueix bona part del rècord de participació que va volatilitzar totes les marques registrades a Escòcia. Un 84,5% dels votants es van acostar a les urnes a dir-hi la seva. “¿Se’ns ha despertat el compromís amb la política?”, es preguntava ahir un diari escocès. “No sembla que a partir d’ara aquesta plataforma s’hagi d’institucionalitzar i continuar fent activisme”, assegura la politòloga de la Universitat d’Edimburg Nicola McEwen.

Una altra de les claus de la jornada era el decalatge entre el que havien previst els sondejos de diferència entre el sí i el no -entre 2 i 4 punts en les últimes enquestes- i els 10 punts que es van registrar finalment. “Molts dels vots que es van manifestar com a indecisos, eren en realitat del no”, afirma Ailsa Henderson, també politòloga a la Universitat d’Edimburg. “S’ha repetit l’efecte abisme que es va registrar al Quebec”, analitza el director del Centre Escocès pel Canvi Constitucional, Michael Keating, que diu que “quan els electors es van veure davant de l’urna van acabar optant per l’statu quo ”.

L’economia, i en particular la negativa de Londres a compartir la lliura, va tenir un efecte devastador per al sí. “Molts escocesos tenien la independència al cor, però pel cap els corria una cosa diferent. La nova Escòcia hauria arrencat amb una gran inestabilitat financera i una fugida massiva de capital. O almenys això era el que repetia la premsa de Londres. Per molts escocesos, la independència semblava una bogeria econòmica”, escriu l’analista Iain Macwhirter.

La improvisació de Londres

Per acabar d’afegir confusió, l’aterratge dels tres principals partits britànics a Escòcia els últims dies de la campanya prometent més poders per al Parlament d’Edimburg va acabar de desequilibrar la balança. “Aquesta reacció quan van veure en les enquestes que el sí guanyava avantatge va ser tan improvisada que ara pot acabar provocant que hi hagi més canvis a Anglaterra o a Gal·les que no pas a Escòcia”, denuncia Charlie Jeffery. En el fons, la maniobra del front partidari de la unió va acabar situant l’opció de més autonomia a la butlleta (era votar no ) quan el primer ministre, David Cameron, s’havia negat a posar-la.

Després de la batalla, ahir tocaven els missatges de reconciliació a Escòcia. La premsa coincidia que la majoria silenciosa -de la qual s’havia parlat durant la campanya- havia acabat parlant. I la mateixa reina d’Anglaterra va demanar esperit d’unitat entre les nacions del seu regnat.