Jason Sorens: “El prestigi internacional baixa si s’opta per la mà dura contra el secessionisme”

El politòleg nord-americà Jason Sorens es va llançar un dia a recomptar quants moviments secessionistes hi ha al món i en va sumar més de 250. N’hi ha de cridaners, de violents i d’invisibles, i, tot i que conclou que van a més, també admet que l’aversió al risc propicia molts cops l’ statu quo.

¿És una sensació o bufen aires de secessionisme al món?

El percentatge de vot a partits secessionistes s’ha doblat entre el 1998 i el 2013 en les democràcies avançades. Amb la institucionalització de l’economia mundial, a través d’organitzacions com l’OMC i la UE, és més fàcil per a un país petit accedir al mercat global. I també ha desaparegut per a aquests estats petits la preocupació per les guerres després de la fi del bloc soviètic.

Per què els grans estats tenen por a la independència?

Cap estat vol perdre accés als recursos i el prestigi internacional. Però, paradoxalment, aquest prestigi també disminueix si s’opta per la mà dura contra el secessionisme. Espanya ja ho comença a pagar i hi ha crides de polítics i mitjans internacionals per una entesa amb el govern català. Si Madrid continua refusant de negociar i pren el camí de la repressió, el món es farà sentir i Espanya pagarà un cost significatiu.

¿El pacte entre Londres i Edimburg és el gran model a seguir?

És exemplar. No només Londres va desactivar un esclat violent, sinó que va pactar amb Escòcia els termes del referèndum. El govern espanyol ha perdut una oportunitat excel·lent per posar les seves condicions en el referèndum català.

¿Està bé fer un referèndum sense cobertura legal?

Vist on ha arribat el procés, el govern català no té opció. Si ara retrocedís, establiria un precedent terrible. Mostraria al govern espanyol que les seves amenaces han funcionat.

Al secessionisme li falten aliats entre els grans països…

Els governs tendeixen a ser conservadors i a dir que són qüestions internes. Això no vol dir que els EUA refusessin un reconeixement si Catalunya declarés la independència sense el consentiment d’Espanya. Els EUA no faran cap declaració de suport a Catalunya abans que passi, però un cop fet s’avaluaran els riscos en matèria d’estabilitat regional. Si reconèixer Catalunya resol el tema, es farà, i si l’empitjora, s’esperarà.

El Quebec i Escòcia van dir no … Per què guanya l’ statu quo?

La secessió és molt difícil en les democràcies establertes. L’última va ser el 1944 entre Islàndia i Dinamarca. Els votants tendeixen a l’aversió al risc. I aquest és un dels motius pels quals els governs centrals no han de témer el dret a decidir: pot guanyar el no. Però a Catalunya el resultat sembla que seria un sí, una situació inèdita en 70 anys.