Istanbul - São Paulo - Sofia
Les esperances no estan en crisi. Milers de persones a São Paulo, Istanbul i Sofia no es resignen a renunciar als seus drets o a perdre oportunitats per al futur. Des de fa una setmana les protestes han tornat als carrers de Bulgària. Aquest cop no és una revolta per l'encariment del preu de la llum, com la que va fer caure el govern del polèmic Boiko Boríssov al febrer. Ja no n'hi ha prou podent pagar les factures en el país més pobre de la Unió Europea. El paradigma de "canviar de governs per no canviar de polítiques", com resumeix l'analista Ivan Krastev, ja no serveix. "Els que surten avui cada dia al carrer després de dos quarts de set de la tarda tenen feina i poden pagar les factures de l'electricitat i la calefacció -explicava aquesta setmana l'escriptor búlgar Georgi Gospodinov en un diari local-; són famílies senceres, mestres, periodistes, enginyers, estudiants" que demanen un canvi més profund. El que els governs no entenen -ni el de Boríssov, ni el de l'independent Plamen Oreixarski, que el Financial Times anomena el Mario Monti búlgar - és que "la crisi econòmica és només la punta de l'iceberg d'una altra crisi molt més profunda", deia l'escriptor.
"Menystenir la resistència"
La guspira de la protesta es pot encendre per l'encariment del preu del transport públic a les grans ciutats del Brasil, per aturar un projecte megalòman que vol destruir un parc al centre d'Istanbul o pel polèmic nomenament d'un magnat de la premsa búlgara, que havia estat acusat de corrupció, per dirigir l'agència de seguretat nacional. És la fràgil classe mitjana de Búlgaria la que ara diu prou. El nomenament es va fer passar per la via ràpida i sense debat parlamentari en una cambra que la gent considera controlada pels interessos dels grans oligarques del país, molts reciclats de l'era comunista. El més lamentable és que el president del partit socialista, el soci gran de la coalició de govern, admetia que van "menystenir la resistència que podria generar aquest nomenament". "Esperàvem un centenar de persones davant el Parlament, però s'ha convertit en una altra cosa", deia Sergei Stanixev, i això els ha obligat a fer-se enrere. L'única resposta possible, però, és la regeneració política i econòmica. Les velles excuses no convencen a ningú més que a una elit aferrada a unes estructures de poder cada cop més dèbils.
El "No ens representen" s'ha fet transatlàntic i cada cop més eixordador. És la protesta dels que saben molt bé el que tenen a perdre amb aquesta sagnia que els empobreix econòmicament, els pren drets socials i els aparta cada cop més del poder que decideix sobre el seu futur més immediat. Aquests moviments no només transcendeixen les sigles polítiques sinó que han aconseguit, fins ara, no deixar-se instrumentalitzar per cap partit. Tenen una gran dosi de xoc generacional. Parlen de valors com la llibertat individual, un repartiment més just de la riquesa o l'ètica en la política per acabar amb la corrupció. Sota la punta de l'iceberg hi ha una crisi profunda del sistema polític, incapaç de reaccionar al descontentament pacífic però desafiant d'uns moviments cada cop més convençuts de la seva força.
