Gaèlic escocès de ciència-ficció
Sleat, Illa de Skye (Escòcia)En l’últim llibre de l’escriptor nord-americà Tim Armstrong abunden els viatges galàctics, les batalles espacials i la música punk. Però la novel·la Air Cuan Dubh Drilseach [En un mar negre lluminós] no sorprèn tant pel seu submón literari com per la llengua que utilitza: el gaèlic escocès, una llengua celta emparentada amb l’irlandès. “La ciència-ficció és un gènere que em va permetre fer volar la imaginació i crear un món on per defecte tothom parlés en gaèlic”, explica Tim Armstrong, conscient que la realitat lingüística a Escòcia és una altra de ben diferent. I és que a Escòcia només l’1,1% de la població parla gaèlic, poc més de 57.000 persones en un país de cinc milions i mig d’habitants que gairebé tots tenen l’anglès com a llengua principal.
Tim Armstrong, que va néixer a Nova York i va créixer a Seattle, va arribar a Escòcia fa quinze anys. “Si fes l’arbre genealògic segur que hi trobaria algun avantpassat escocès, però vaig fer cap a Escòcia perquè la meva xicota era d’aquí”, explica.
Tot just arribar-hi, es va familiaritzar amb l’escena musical alternativa d’Edimburg i Glasgow, on va fer amics gaelicoparlants. Amb ells va crear Mill a h-Uile Rud (Destrueix-ho Tot), un grup de música punk en gaèlic. “Habitualment l’ús del gaèlic en música es redueix al folk, però per a nosaltres cantar en una llengua minoritària en registres alternatius era cool i antisistema”, recorda. “Teníem clar que la major part del públic no ens entendria, perquè històricament la comunitat lingüística en gaèlic no ha estat ni a Glasgow ni a Edimburg, sinó a l’est de les Highlands escoceses i a les illes Hèbrides. Però no ens importava, no teníem objectius comercials”, assegura.
Val més malament que mort
“En la música punk les lletres de les cançons acostumen a ser molt simples. Però, tot i així, quan escolto el que vaig escriure fa deu anys hi detecto errors. El meu gaèlic era molt dolent, però, com diu un proverbi escocès: “És preferible un gaèlic mal parlat que mort ( is fheàrr Gàidhlig bhriste na Gàidhlig sa chiste )”, comenta per justificar-se. Amb els anys va voler millorar el seu nivell d’aquesta llengua i per això es va matricular al Sabhal Mòr Ostaig, un college situat a la península de Sleat, a l’illa de Skye, al nord-est d’Escòcia, i que té com a llengua vehicular el gaèlic: “I aquell centre ja no l’he abandonat. Ara hi treballo de professor i investigador. Com a sociolingüista m’he especialitzat en l’evolució social de les llengües minoritàries”.
“Pel seu poc pes demogràfic, el gaèlic mai podrà competir amb l’anglès com a llengua d’ús social, això ho hem d’assumir. A més, a diferència de les llengües indígenes d’Irlanda i Gal·les, el gaèlic escocès té molt poc pes en l’imaginari nacional. De fet, no es pot establir una correlació directa entre llengua, identitat i creences polítiques. En el debat sobre el referèndum no hi ha una connexió evident entre els parlants del gaèlic i el vot independentista”, explica Armstrong. Però, malgrat les seves febleses -o potser precisament per això-, hi ha consens polític per protegir el gaèlic. Els estudis recents demostren que les iniciatives institucionals de suport a la llengua, com a mínim, n’han aturat la recessió. El 1755, des que hi ha registres oficials, prop del 22% de la població l’utilitzava.
Els últims anys, tot i la davallada colossal, el nombre de parlants s’ha estabilitzat. El govern d’Escòcia i els ajuntaments de les poblacions on el gaèlic encara es manté com a llengua habitual han aconseguit posar en marxa una xarxa d’escoles on -en diversos graus d’aprofundiment- es promou la immersió lingüística. Fa sis anys, a més, va néixer BBC Alba, el canal en gaèlic de la cadena pública britànica, i el 1985, Radio Nan Gàidheal.
Dos serveis públics que el Partit Nacionalista Escocès s’ha compromès a mantenir en cas d’independència. “Es voti independència o no, la situació del gaèlic no canviarà gaire. Per tant, des del punt de vista exclusivament sociolingüístic, el futur polític m’interessa relativament. De fet, malgrat que ja fa quinze anys que sóc aquí, no podré votar en el referèndum, perquè no tinc la nacionalitat britànica. Els nord-americans ho posem tan difícil a l’hora d’atorgar papers als immigrants que països com el Regne Unit ens acaben pagant amb la mateixa moneda”, conclou Tim Armstrong amb un cert punt de resignació.
