Una escola, una llengua, un país
“UNA ESCOLA, una llengua, un país”, el lema que han penjat moltes escoles a instàncies de la plataforma Som Escola, ha suscitat en Ciutadans i el gens negligible grup social que s’hi identifica una reacció digna de comentari: creuen que el podria firmar el franquisme.
És una reacció que planteja si el que feia feixista voler per a tot Espanya una escola, una llengua i un país era l’objectiu que expressa el lema en abstracte o el fet que l’imposés una dictadura amb el gens inconfessable desig de fer desaparèixer per sempre altres llengües i cultures.
Ciutadans sap prou bé que molts dels petits estats europeus que avui es consideren l’avantguarda de la democràcia i la civilització subscriurien aquest lema, i n’han fet pedra angular d’una cohesió social que és motiu d’enveja a tot el món.
Ho sap i tanmateix ens pretén crear mala consciència per un model d’escola que està obert al debat crític i transformador de tota la comunitat educativa. I per crear-la atia el populisme burxant el nostre flanc més inconsistent: el del bilingüisme.
Bilingüisme i immersió, més mites que realitats, són ideals difícils de reconciliar. Ho intentem dient que només la immersió pot garantir sortir bilingüe de l’ensenyament. I avui això és cert a la gran majoria d’escoles: les de zones densament poblades on domina el castellà al carrer i el pati.
Però proclamar-nos bilingües com a port d’arribada -i no com a tram en la normalització lingüística- planteja el raonable dubte de fins quan l’escola i la immersió hauran de servir per compensar la realitat social asimètrica.
“Una escola, una llengua, un país” és un lema que grinyola si el país no té altre horitzó que el bilingüisme. I algun dia haurem d’entendre que aquest horitzó -que ara tan pocs gosen qüestionar pensant en la consulta- posa data de caducitat a la immersió.
