Ningú altre ho farà

M'ha cridat l'atenció l'article del senyor Toni Soler de diumenge. Parlava sobre el fet que cap castellanoparlant hagués sortit a defensar la immersió en català a l'escola. És cert. Per comprendre-ho, però, cal preguntar-se abans per què hi ha gent que, vivint aquí, no sap parlar el català. Personalment, fa anys que vaig arribar a la conclusió que només hi ha tres explicacions. Primera, es tracta d'una persona de certa edat, vinguda fa poc o que no surt de casa, i a qui se li fa difícil aprendre una llengua nova. Segona, es tracta d'una persona amb certes dosis sectorials de ganduleria i, en conseqüència, no gaire útil per al país -i no precisament per la llengua, només-. Tercera, estem davant d'algú amb expressa mala intenció. Hi he donat moltes voltes. Però, des que visitant Alemanya per primer cop vaig veure cambrers espanyols parlant una llengua tan complexa com és l'alemany, només se m'acuden aquestes tres casuístiques que els he exposat. Per tant, quan topo amb algú que, no sent ancià i portant poc temps aquí, no sap parlar català, procuro evitar-lo. No m'agraden ni els ganduls ni els malintencionats, sobretot si la mala intenció va contra la meva llengua.

La commemoració de l'11-M també m'ha portat a una reflexió similar a la proposada pel senyor Soler. La societat occidental encara espera una massiva manifestació de musulmans contra aquells atacs terroristes. L'esperem per denunciar aquells atacs i els de Londres o Nova York. Però, com en el cas del català, aquestes manifestacions han estat inexistents. I vet aquí que arribem a una conclusió molt antiga: ningú defensarà els teus interessos amb la mateixa intensitat amb què ho faràs tu.

Tradicionalment Catalunya ha prestat poca atenció a aquest corol·lari. Ha esmerçat grans esforços a defensar qualsevol causa aliena abans de la pròpia. Aquesta actitud ens ha portat, entre altres coses, a no comprendre països com Israel, que, envoltat d'enemics que el volen desaparegut, sap que el que no faci ell per sobreviure no ho farà ningú més. En el cas de Catalunya els resultats de les nostres prioritats salten a la vista. I no estem davant d'una discussió etèria, de poc contingut pràctic. El dia té vint-i-quatre hores. I el temps que es dedica a un afer no es pot dedicar a altres coses. Bona part del nostre desgavell ve provocat per la incorrecta assignació d'aquestes prioritats socials.

La simple existència de Franco va fer que els catalans fóssim desconfiats i no deixéssim la defensa dels nostres interessos patris a ningú altre que a nosaltres mateixos. L'adveniment de la democràcia va portar una relaxació d'actituds. Vam deixar de practicar la resistència per passar a creure que els nostres interessos serien defensats per altres -fet absolutament paradoxal i equivocat-. I això va tenir lloc a tots nivells. Macropolític i micropolític. Els empresaris catalans que havien constituït lobis a Madrid els van desmuntar pensant que ara els polítics catalans defensarien els seus interessos amb el mateix interès i eficàcia. I no ha estat així -no, almenys, quan només s'ha apel·lat a interessos altruistes-. I a escala de país hem comès la mateixa pífia. Hem pensat que la Constitució espanyola i els demòcrates espanyols o europeus defensarien els nostres drets. No ha estat així. I és lògic. Només un país subdesenvolupat o il·lús creu que algú altre defensarà el que li és propi. I, esclar, quan això no té lloc, que és el més normal, s'entra en la desil·lusió i s'acusa erròniament els altres d'enemics. Aquest és el cas dels països llatinoamericans.

Els propers mesos veurem i patirem una topada inevitable entre Catalunya i la resta d'Espanya. I seria d'agrair que comencéssim a concentrar esforços i a evitar que incidents externs ens distraguessin. Hem d'adonar-nos d'una vegada per sempre que el que estarà en discussió només podrà ser defensat per nosaltres, que som pocs. No hem d'esperar solidaritat de ningú. Per descomptat, no de la resta d'Espanya, ni dels catalans que viuen de vendre-hi productes (fet que inclou determinats cantautors). Però tampoc dels escocesos, ni dels flamencs. Estarem sols. I no convé interpretar-ho com una manca de solidaritat ni com una mostra d'enemistat. Si tu no tens prou força ni convenciment per defensar, mossegant si cal, la teva causa, és que aquesta causa no mereix la pena de ser tinguda en consideració. Així es veu des de fora. I potser caldria buscar en aquest erroni concepte d'aliances les causes del nostre secular fracàs.