Un segle de joguines i disseny per als més petits

THE NEW YORK TIMES / NOVA YORK.La infantesa, s'ha dit sovint, és un invent recent. Als nens se'ls solia tractar com a petits adults per posar-los a treballar així que fos possible. L'educació estava basada en la disciplina i el càstig. La idea que els nens són fonamentalment diferents dels adults i han de ser tractats com a tals no va sorgir fins al segle XX. El nen ideal, amb un potencial increïble, es va convertir en un símbol inspirador del futur. Grans pensadors, i també artistes i dissenyadors, van començar a pensar en l'atenció que se'ls havia de dedicar a ells i a la seva educació. De la intersecció d'aquest pensament i el disseny modern en van sorgir tota mena d'objectes: mobles, joguines, jocs, cartells, llibres... El MoMA de Nova York n'ha recollit 500 en l'exposició Century of the child: growing by design, 1900-2000 , que es pot visitar fins al 5 de novembre.

Juliet Kinchin, conservadora del departament de disseny del museu i organitzadora de la mostra juntament amb Aidan O'Connor, assenyala a la introducció del catàleg que cap període de la història humana s'ha preocupat tant pels nens com el segle XX. Malgrat això, les contradiccions són abundants. "La figura simbòlica del nen ha emmascarat els aspectes paradoxals de la condició humana en el món modern", ha escrit la comissària. Quanta llibertat s'ha de permetre i quant control s'ha d'exercir, en un temps en què els valors tradicionals estan en declivi i s'estan expandint noves possibilitats de ser i d'actuar, són qüestions que no només afecten els nens, sinó a tothom.

Joguines pensades per aprendre

Què necessiten els nens per convertir-se en membres decents de la societat? La resposta a aquesta pregunta depèn de la visió sobre la naturalesa essencial del nen. Cadascun dels set àmbits cronològics de l'exposició està presidit per una imatge diferent de l'infant.

En primer lloc ens trobem el nen conegut com a nen racional-creatiu. Quan juga amb els materials adequats i unes instruccions senzilles és capaç de convertir-se en un petit arquitecte. Aquí hi ha els kits per fer dissenys en dues i tres dimensions de Friedrich Froebel, el fundador del moviment dels jardins d'infància al començament del segle XIX. També s'hi pot veure un kit d'objectes amb formes abstractes, més acolorits i atractius, creat per Maria Montessori.

Després de la Primera Guerra Mundial apareix una altra visió de la infantesa. Un dels objectes més eloqüents d'aquest segon àmbit, titulat L'hora del pati avantguardista , és la pintura El nen dolent , un panell decoratiu per al dormitori d'un nen realitzat per l'il·lustrador i dissenyador Antonio Rubino pels volts del 1924. S'hi pot veure atacat còmicament per tot un seguici de personatges de conte. Els nens assetjats per follets, ens ve a dir, es converteixen ells també en monstres. Els nens, irreprimiblement energètics i juganers, necessiten espai per expressar els seus impulsos i fantasies, que no sempre encaixen amb les estructures de comportament burgeses dels adults.

Aquesta versió del nen es pot veure com un reflex del desig de l'artista avantguardista de desfer-se de les convencions morals i estètiques, com Klee, Miró i Picasso. Així, doncs, no és d'estranyar que un futurista com Giacomo Balla o Gerrit Rietveld, del moviment De Stijl, dissenyessin mobiliari per a nens.

Els nens, maquinària de guerra

Als anys 30 entra en escena un enfocament contrari de la infantesa. Règims totalitaris com l'alemany i el japonès van utilitzar els nens com a primera matèria de l'engranatge de la maquinària industrial i militar. Entre les peces exposades en aquesta secció destaquen uns sorprenents quimonos japonesos per a nens estampats amb avions de guerra, bombes i canons. Després de la Segona Guerra Mundial es va expandir la consciència de les necessitats sanitàries i higièniques dels nens. Els dissenyadors no només van realitzar joguines i mobles més funcionals, sinó que van projectar escoles que procuraven als joves la llum, l'aire i l'espai que necessitaven per créixer sans. El nen racional-creatiu i el nen juganer i rebel van ser substituïts, fins a la dècada dels anys 50, pel nen racional.

Amb el consumisme va aparèixer un nen amb necessitats i desitjos que no sabia que tenia fins aleshores i que estaven provocats pels mitjans de comunicació de masses. Des de les disfresses d'astronauta i les pistoles de raigs làser dels anys 60 fins a la Game Boy del 1989, els dissenyadors i els fabricants es van ocupar de les fantasies infantils amb un afany depredador.

Les contradiccions de la infància contemporània ressonen ostentosament en els accessoris dissenyats per l'artista Gary Panter per al programa de televisió Pee-wee 's playhouse (1986-91). Aquest home-nen ridícul interpretat per Paul Reubens ve a ser -envoltat de personatges com el Globey, un globus terraqüi animat, i la Chairy, una cadira tova i amb ulls molt grans- una versió més feliç del noi dolent de Rubino. El Pee-wee viu en un món artificial sense la supervisió de cap adult i gairebé totes les seves fantasies es fan realitat. Tot i així, viu sota el neguit dels seus propis desitjos i frustracions. Aquest personatge representa el consumidor infantilitzat per excel·lència i en el seu paper maliciós de presentador d'un programa infantil recorda un mena d'artista pop postmodern, que juga subversivament amb la semiòtica de l'entreteniment de masses.

L'exposició acaba amb una nota trista, en una breu secció on hi ha la maqueta d'un parc bucòlic dissenyat per l'escultor Isamu Noguchi el 1961. En els últims anys, els dissenyadors de jocs infantils han vist la seva feina obstaculitzada per les exigències cada vegada més estrictes de les mesures de seguretat. Però, ¿com es pot donar als nens la llibertat d'explorar i posar-se a prova i reduir al mínim els riscos i els plets? La imatge d'un nen vulnerable o en perill persegueix la consciència actual més imperiosament que mai. Els nens juguen cada vegada més en realitats virtuals sovint sòrdides on es poden trobar amb desconeguts reals amb males intencions. I què passa amb el nen que és perillós per als altres? Aquestes problemàtiques no faran res més que complicar-se i els reptes per als dissenyadors del segle XXI seran més descoratjadors.