La precarietat, sense efectismes ni pietat

Barcelona“Mentre treballava en La pell de la frontera es van donar dos canvis que em van obligar a repensar-lo, a trobar-hi noves veus i sentits. Una d’elles va ser que va arribar la crisi. El món que hi descrivia tenia algunes coses que quedaven anticipades a les narracions o a les entrevistes de La matèria primera (2007) però no acabaven de tenir sentit en la nova realitat. La segona va ser el sorgiment ja definitiu d’un moviment independentista clar, que és el que tanca el llibre. Jo ara mateix no tinc capacitat analítica per poder dir com s’està vivint el present: hi ha mil documentals, però convertir-los en literatura és una altra història”, explica Francesc Serés a la seu de Quaderns Crema, l’editorial amb qui publica des de fa més d’una dècada, quan va tancar la trilogia De fems i de marbres amb Una llengua de plom (2002).

Serés diu: “Mentre jo escrivia, el temps s’escrivia sol”. Això ha estat un estímul, però també una pedra a la sabata. Es veia a si mateix com Fabrizio del Dongo a La cartoixa de Parma, de Stendhal: “Veia passar moltes coses, però no sabia com analitzar-les”. Una dificultat afegida era que bona part de les catorze peces de La pell de la frontera passen a l’entorn geogràfic on va viure fins als 18 anys. El poble de Saidí i els seus voltants -els Monegres, Fraga, Alcarràs, Soses, Mequinensa- són els escenaris on l’escriptor parla amb alguns dels seus habitants, dedicant una atenció especial als immigrants vinguts de Mali, el Senegal, el Camerun, Algèria, el Marroc, Ucraïna, Romania i Bulgària. La majoria treballen per als pagesos de la zona i viuen en condicions molt precàries; ocupen pallers i magatzems que en qualsevol moment poden sepultar-los entre les ruïnes.

Comprendre les vides

“Una de les meves obsessions era explicar aquesta gent de manera que la seva vida fos comprensible -exposa-. Això volia dir evitar l’efectisme i la pietat exagerada. El lector hi trobarà compassió, al llibre, però no pietat exagerada”. Serés diu que “la part fàcil” del retrat de la immigració hauria estat explicar els viatges en què una part dels emigrants moren pel camí, o fins i tot col·locar-se a la tanca de Melilla i esperar que s’esdevingui el pròxim drama. “No he tingut cap història tan bona que fes que el llibre s’escrigués tot sol -continua-. He anat a buscar els immigrants que viuen en pallers o en campaments als afores de Lleida. Quan vaig començar a treballar a Saidí, ho vaig fer amb ells. Vam suar junts. Vam fer la mateixa pudor. M’explicaven el patiment per aconseguir els papers. És d’aquí que arrenca l’observació”.

El món que l’escriptor encara va conèixer durant l’adolescència ha anat desapareixent. Ho exposa cada vegada que un paller s’esfondra: “La gràcia -o el problema-és que ha passat en molts llocs del món. La pell de la frontera no és un llibre que es pregunti pels temps pretèrits entonant un ubi sunt, sinó que mostra què ha anat canviant i què es conserva”. Els camps hi continuen sent, treballats en bona part per “figures evanescents” -immigrants que s’esfumen d’un dia per l’altre-; hi ha polígons industrials que han quedat a mitges, projectes que no s’han arribat a tirar endavant -com el Gran Scala, que havia de convertir els Monegres en Las Vegas, amb un gran complex de joc i oci-, i bars com el Casanova d’Alcarràs, on un dia un ramader ofereix xais a alguns dels seus treballadors: “Dónes un corder i encara et surten amb exigències -es queixa-. Ho veus, escriptor? A Alcarràs els negres van farts. S’ha acabat la misèria, aquí mengen fins i tot els de Biafra”.

El nou llibre de Serés també dedica un capítol als prolegòmens del Monegros Desert Festival i un altre als nens immigrants a qui va ensenyar català durant més de quatre anys a Olot -el pare d’un d’ells diu que venint a Espanya es van “equivocar de país”-. I n’hi ha un sobre la seva estada el 2011 a la Ledig House, una residència d’escriptors dels afores de Nova York. Allà, un editor nord-americà va trobar que el seu projecte no tindria sortida internacional. “No he tingut mai el complex de pensar que el nostre relat no és tan bo com el dels altres -diu Serés-. Explico aquestes històries perquè són la meva història”.

L’últim treball sobre Saidí

Quan Francesc Serés va publicar les narracions de La força de la gravetat el 2006, treballava paral·lelament en els reportatges de La matèria primera (2007) i en un altre llibre que portava com a títol provisional Treball de camp i que seria origen de La pell de la frontera. Els disset relats del primer volum eren protagonitzats per transportistes de Mercabarna, pescadors reconvertits en venedors de souvenirs, petits ciclistes a qui els pares estimulen la competitivitat i funcionaris de la Generalitat que investigaven un incendi. La matèria primera presentava un altre grapat d’històries, aquesta vegada servides sense el tel de la ficció, ambientades abans de la crisi que va arrencar el 2008: parlava amb taxistes, teleoperadores, cambrers i petits empresaris arruïnats amb la voluntat d’oferir una panoràmica de la precarietat progressiva de la classe mitjana. Set anys després, aquell Treball de camp ha estat publicat -reescrit, ampliat, reordenat- amb el nom de La pell de la frontera. Entremig han quedat el teatre de Caure amunt (2008) i els relats de Contes russos (2009) i Mossegar la poma (2012). La pell de la frontera serà l’últim llibre que ambientarà al lloc on va créixer.