Un mestre de lingüística i d’humanitat
Poeta i lingüista / President del ConcaEl Dr. Badia havia viscut els darrers anys retirat, per problemes de salut, de la vida pública, però la seva trajectòria acadèmica ha estat llarga i fecunda i els qui ens en considerem deixebles hi hem trobat en tot moment l’estímul, l’orientació i la inspiració que han fonamentat el nostre propi camí. Lingüista determinant en la consolidació i en la renovació dels estudis sobre la llengua catalana, les seves aportacions han estat decisives en el camp de la gramàtica, de la lingüística històrica i de la sociolingüística. Va obrir constantment portes per eixamplar i projectar els estudis de filologia catalana i va ser reconegut com una de les figures més prestigioses i rellevants de la romanística internacional.
En vaig ser alumne i sobretot deixeble, com ho era en els mateixos anys, però fora de la Universitat, de Joan Coromines, a qui ajudava simultàniament en la redacció del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. El meu vincle amb el Dr. Badia va ser íntim i profund. Vaig oferir-li com a representant dels estudiants un ple suport en la seva elecció el 19 de gener de 1978 com a rector de la Universitat de Barcelona i tot seguit em va cridar perquè hi col·laborés a normalitzar-hi la llengua catalana. Hi va constituir una Comissió Sociolingüística i me’n va fer secretari. Va crear-hi els Cursos de Llengua Catalana, que són a l’origen dels actuals Serveis Lingüístics de la Universitat, i en vaig ser el primer director entre 1978 i 1981. I vam emprendre junts la fixació d’un llenguatge administratiu català que reprengués la seva pròpia tradició, que encaixés amb la modernització que requeria la societat catalana i que esdevingués una eina útil a la generalització de l’ús del català. En va ser un primer fruit el Formulari administratiu que vam publicar conjuntament l’any 1979, mesos abans que el català fos reconegut com a oficial per l’Estatut d’Autonomia.
Amb el Dr. Badia despatxàvem cada matí molt d’hora, una forma de treballar que n’he heretat, i avançàvem tenaçment en una obra que va requerir documentar-se sobre els models utilitzats a diversos països i sobre la tradició administrativa catalana del període medieval o de l’etapa republicana. Que un rector de la Universitat signés en igualtat de condicions un llibre amb un simple, tot i que aplicat, estudiant explica amb una claredat diàfana qui era i com era el Dr. Badia i Margarit.
No cal dir que quan vaig deixar la Universitat per incorporar-me a la Generalitat vaig conservar-hi l’amistat i que sempre m’hi ha unit una veritable devoció pel professor lliurat amb passió i abnegació a la recerca i a la docència, per l’home savi i cívic, compromès amb la democràcia i amb el país des d’una honestedat exemplar, i pel mestre que va guiar els meus primers passos amb una intel·ligència admirable i una generositat infinita. La seva memòria m’acompanyarà sempre.
