TORNA LA FURA “Ens estan convertint en una societat malalta”

BarcelonaNomés falten tres setmanes perquè el fossar del castell de Montjuïc es converteixi en una trampa per a les 1.500 persones que quedaran tancades dins els M.U.R.S., els reals i els virtuals que hi aixecarà La Fura dels Baus per inaugurar el festival Grec el 30 de juny a la nit. Ara mateix és un parc assolellat i verdós, on hi ha escampades les estructures de ferro que sostindran pantalles, un grupet d’actors fent improvisacions i alguns turistes orientals encuriosits que s’acosten al pati des d’un baluard. Puja la brisa des del port de Barcelona i porta una inquietant olor de menjar. Des d’aquí es veuen les grues automatitzades, sense conductor, que carreguen i descarreguen contenidors. La descoberta -que fan quan posen per a la foto, amb el mar de fons- sembla avalar l’espectacle que tenen entre mans i que se situa en una societat hipertecnologitzada.

Els quatre directors de la Fura que són a Montjuïc -Pep Gatell, Jürgen Müller, Carlus Padrissa i Pere Tantinyà; hi falten Joan Ollé i Miki Espuma- no estan gaire nerviosos. Deu ser cosa de l’experiència: aquest any en fa 35 que van fundar la companyia. Però hi ha molta feina a fer per convertir aquest buit en el primer smartshow de la història. “Si ningú ho ha venut així, aprofitem-ho”, diu somrient Tantinyà.

Qui controla és el mòbil

“Ara pots ser repressor o reprimit i potser no ho saps”

El públic haurà de venir al castell de Montjuïc equipat amb un smartphone i l’aplicació de M.U.R.S. baixada. El telèfon serà la guia d’un muntatge interactiu en què es podrà jugar, votar, atacar o rebre ordres. Les pantalles delimitaran quatre espais temàtics (ecologia, seguretat, wellness i Eldorado), on nou actors seran els animadors de diferents situacions, totes habituals en la vida quotidiana. El públic viurà una experiència virtual i física. I prendrà decisions. Revoltar-se o no. Comprar o no. Sacrificar o no. “Ara pots ser repressor o reprimit i potser no ho saps. Els murs són més invisibles -reflexiona Carlus Padrissa-. Quan compres unes sabates o et fas un massatge o amb els drones... A tu et sembla que no n’ets partícip, perquè ets fora del setge, però estàs disparant i no ho saps”.

Es tracta de buscar l’altra cara de les smartcities, la més fosca. “Fa vint anys les teories de la conspiració deien que ens implantarien un xip a tots per controlar-nos”, recorda Pere Tantinyà. I tot seguit es treu el mòbil que duu en una ronyonera i afegeix: “Actualment, el paguem cada mes”. No deixa de ser significatiu que, per poder gaudir de l’espectacle, La Fura necessiti instal·lar un circuit de wifi tancat per als espectadors. És un pas més en la recerca furera de nous formats sensitius.

Units per una gran marca

“No és un idil·li, però quan no hi ha pirotècnia la cosa està morta”

Feia 20 anys, des de MTM, que els directors de La Fura no signaven un espectacle de creació conjunt. “En aquell moment vam entendre que l’important era la diversificació, una paraula que a l’època es feia servir molt. Teníem dues possibilitats: seguir fent La Fura de sempre fins als 80 anys, o, ja que no tenim un únic cap sinó que tots som directors, permetre’ns experimentar i sobretot passar-nos-ho molt bé”, resumeix Tantinyà. Van optar pel pla B.

En aquest temps, cadascun dels sis directors s’ha dedicat a explorar diferents formes i llenguatges, però sempre des de la “mare Fura”, diu. La marca aporta més avantatges que inconvenients. Avui la majoria d’encàrrecs són òperes i macroespectacles, i també cursos, a qualsevol racó de món. “Avui la Xina és com Hollywood als anys 20. Tenen pressupost i material, però no tenen res a dir”, explica Gatell recordant un curs recent a Xangai. Després de les sis funcions al Grec (que s’inscriuen també en el programa del Tricentenari), M.U.R.S. té gira assegurada per Espanya.

Després de tants anys sense treballar plegats, els costa. “En teníem moltes ganes, però hem perdut la dinàmica”, reconeix Pep Gatell, anant ara amb Müller ara amb Padrissa per opinar sobre la interpretació i l’escenografia. El segueix el seu gos negre, que es diu Cosa. “Abans ens enteníem perquè anàvem tots en la mateixa furgoneta i tots compartíem la mateixa informació. Ara podem estar d’acord amb el tema, però no en com ho farem. La gent de producció s’està tornant boja”, adverteix.

“Funcionem com el contrapunt de Bach -explica Padrissa-: es tracta d’harmonitzar veus contraposades”. Arribar al consens és una batalla, però el resultat final podrà ser millor. No enganyen a ningú: a La Fura no tot són flors i violes. “Com en un matrimoni, en un equip de futbol o una empresa. Quan no hi ha pirotècnia, és que la cosa està morta. Nosaltres defensem el mètode de fricció: la fricció produeix energia. No és un idil·li ni som àngels. Som una tribu”, explica Tantinyà.

L’evolució social i ‘furera’

“No podríem fer ara els espectacles que ens van fer famosos”

Amb les diferents ramificacions artístiques de la companyia, com es pot definir el llenguatge furero avui? Aquest és un debat que, temps enrere, els directors van posar sobre la taula: “I vam decidir que furero és tot el que fa La Fura. I punt. No hi ha un jutge extern que decideixi si una obra passa l’ISO de qualitat. Som nosaltres. I això va amb la llibertat de creació de La Fura. Som únics al món”, defensa Tantinyà, a qui avui toca exercir de portaveu.

El moviment es demostra caminant. I el llenguatge furero evoluciona creant. No depèn del nombre de projeccions ni de la mida del muntatge: “Crec que el que és important és que La Fura no ha perdut actualitat”. Gatell ho corrobora quan justifica el perquè del nou muntatge: “Avui la gent mira el mòbil cent vegades al dia (correus, mapes, missatges, informació). És una nova dinàmica, i era el moment ideal de fer un espectacle en què el mòbil et posicioni”. “Veig tot de gent caminant pel carrer i mirant el mòbil. I penso que estan assajant per venir a l’espectacle”, bromeja Padrissa.

La situació econòmica ha afectat les seves produccions estatals, que sempre s’han d’anar encongint, però no els falta feina. “Primera, no ens podem queixar. Segona, ens ho hem currat. Tercera, tampoc és or tot el que lluu. Amb els pressupostos passa com amb el temps: mai en tens prou. El que fem és adaptar-nos amb el que tenim i tirar milles”, il·lustra Tantinyà. Però, per ell, pitjor que les estretors econòmiques és la “paranoia” inoculada en la societat. “Actualment no podríem fer els espectacles que ens van fer famosos. Sobretot per la por que ens han fotut al cos. Ens estan convertint en una societat malalta de seguretat. Hi ha un número que fa 20 anys que fem, la xarxa, en què hi ha gent que es penja a l’aire. Fa 15 dies, a Burgos, no ens el deixaven fer perquè era perillós. I l’hem representat més de 230 vegades! A mi em preocupa la crisi de possibilitats. Aquesta hipermegaultraparanoia en què estan sumint la societat, en què no es permet fer res”.

La Fura canalitza la seva contestació política. “Els sis que som podríem desfer-nos amb tota tranquil·litat, però ens segueix interessant La Fura. Hi estem còmodes. Perquè el pes de la companyia no està sobre teu i, quan un fa una cosa molt bona, repercuteix en tothom, i al revés. Perquè això ens permet estrenar molt, 20 o 25 produccions -explica Tantinyà-. I perquè em sembla que no sabríem fer una altra cosa que ser de La Fura. Hem decidit, i per això hi som, que fins a la mort.