Mor Montserrat Abelló, poeta de la transparència

Barcelona“Tan sols la paraula nua, / la teva, mai la d’un altre, / la que reflecteix una vida / dins d’una solitud / curulla de promeses, / on tot és possible”. Aquest és l’inici d’un dels últims poemes de Montserrat Abelló, Tan sols la paraula nua, que va escriure amb motiu de l’últim Dia Mundial de la Poesia i que va ser divulgat, juntament amb una vintena de traduccions, el 21 de març. L’autora d’ El blat del temps i L’arrel de l’aigua va morir ahir als 96 anys al seu pis del carrer Calvet, on va escriure i traduir pràcticament fins a l’últim moment.

El 2002, quan va aplegar l’obra completa a Proa, Al cor de les paraules, Oriol Izquierdo es va ocupar d’escriure-hi un pròleg magnífic on la batejava com la “poeta de la transparència”. “Des d’un punt de vista retòric i estilístic, els seus versos són prims i senzills, però rere això hi ha una profunditat remarcable -recordava ahir l’exdirector de la Institució de les Lletres Catalanes-. La poesia d’Abelló aborda aspectes del dia a dia com la maternitat i la lluita per tirar endavant, però des d’aquesta quotidianitat planteja qüestions transcendents”. L’esperança, la serenitat, el feminisme i la reflexió sobre la vida han sigut quatre de les constants que han recorregut la seva obra. El poeta Francesc Garriga recordava ahir que “l’edat rejovenia en els seus poemes”: va ser així des que va debutar als 45 anys amb Vida diària. A partir d’aquell primer llibre la seva veu va avançar al marge de corrents i premis -acompanyada dels referents que més la van marcar, com Sylvia Plath, Adrienne Rich i Anne Sexton- i va saber seduir les generacions de poetes més joves, de Laia Noguera a Joan Duran, Àngels Gregori, David Caño i Mireia Vidal-Conte, que l’han acompanyat en recitals i homenatges.

Escriure “per necessitat”

Nascuda l’any 1918 a Tarragona, Abelló va passar un parell d’anys a Anglaterra amb la seva família quan era petita: el seu pare era agregat naval. “Des de llavors mai més no vaig deixar de llegir ni parlar en anglès -recordava aquest mes de març en una entrevista-. Després de la Guerra Civil vaig passar 20 anys exiliada a Xile amb el marit i els fills. Tenia clar que era un parèntesi, no m’hi vaig voler quedar mai... I quan vam tornar a Catalunya vaig acabar filologia anglesa, que havia començat durant la República”.

Abelló no va començar a escriure fins a principis de la dècada dels 60, i ho va fer perquè ho necessitava, mentre treballava de professora a la Institució Cultural del Centre d’Influència Catòlica, a Barcelona. “Al principi pensava que fer poesia havia de seguir una mètrica i respectar la rima, però això no em sortia bé de cap manera -admetia-. Va arribar un dia en què vaig tenir una gran necessitat d’escriure i vaig tirar pel dret, escrivint el que sentia, des del sentit profund de la paraula i del seu ritme intern”. Així va néixer Vida diària (1963), i va caldre un silenci de divuit anys més per fermentar Paraules no dites (1981). Des de llavors, el seu ritme creatiu va créixer -sense ser fruit de cap urgència editorial- amb llibres com Foc a les mans (1990), Dins l’esfera del temps (1998) i el recent Més enllà del parlar concís (2014).

Abelló deia que no podia presumir de l’obra pròpia, però sí de les traduccions. Va reunir l’obra de Sylvia Plath a Sóc vertical, va publicar una extensa antologia d’Anne Sexton, Com ella, i preparava un llibre amb poemes de Margaret Atwood, de qui havia ofert un petit tast a Cares a la finestra (1993), llibre que reunia vint veus de dones.

El 2008 Abelló va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional a la trajectòria. Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, recordava, encara trasbalsada, que al migdia, poques hores abans de morir, Abelló havia manifestat que estava “molt cansada”. Des de feia un any i mig treballava en la seva autobiografia amb Xavier Montoliu, i en principi hauria de ser publicada aquest novembre a Ara Llibres. “Li feia molta il·lusió. Li donava vida”, deia l’editora Izaskun Arretxe. Malauradament, ha mort sense haver-ne fet l’última revisió.