Monuments, malgrat tot

BarcelonaUn monument representa un fet extraordinari en el paisatge urbà, un moment congelat. És el record d’uns fets o d’una persona que van allunyant-se inexorablement de les persones que el contemplen. Coincidint amb els actes commemoratius del Tricentenari, el Macba desembarca al Convent dels Àngels i presenta fins al 15 de gener l’exposició Nonument, una reflexió sobre la trobada de l’art, l’espai públic i, molt sovint, el poder. “Volem reflexionar a través de les obres sobre el paper de l’art en el canvi profund de la societat i sobre el paper i el lloc de l’art dins l’espai públic, o el que queda d’espai públic, dins les nostres configuracions urbanes”, diu Bartomeu Marí, director del Macba i comissari de l’exposició juntament amb l’arquitecte Josep Bohigas.

L’origen del projecte, explica Bohigas, es remunta “a la monumentalització del procés sobiranista, vist tant des de la nostàlgia com de la projecció des del desig”. La mostra inclou 23 treballs de 28 artistes de diferents generacions, des dels joves David Bestué, Marc Larré i Daniela Ortiz fins a quatre degans de l’art català contemporani com Antoni Muntadas, Antoni Llena, Miralda i Francesc Torres.

La proposta d’aquest últim és una de les més explosives de la mostra. Torres no creu que la situació econòmica sigui la més idònia per produir noves obres d’art públic, i per això atorga la categoria d’obra d’art al projecte de Barcelona World i també a Port Aventura. “Amb la merda que generin els visitants -escriu Torres en un text que els visitants es poden emportar a casa- caldria començar un arxiu antropològic i morfològic del que a la gent dels països avançats els agrada fer servir per empastifar-ho tot quan estan contents i relaxats. Amb el temps es podria crear un Museu de Merda Contemporània”.

Saturació de símbols

Tres de les peces exposades apunten especialment al context local. Antoni Arola ha projectat una escala damunt la plaça Sant Jaume que desemboca dins el Palau de la Generalitat per crear un nou diàleg entre el Govern i la ciutadania. L’arquitecte i fundador del Telèfon Rosa Àlex Giménez i Jorge Rodríguez Gerada recuperen l’esperit dels anuncis de Benetton. La marca italiana va cobrir l’obelisc de la plaça de la Concòrdia de París amb un preservatiu de color rosa als anys 90 per cridar l’atenció sobre el VIH, i dissabte els dos autors van aconseguir col·locar un condó blanc, ple de globus d’heli, a la senyera que hi ha davant El Born Centre Cultural. A més de cridar l’atenció sobre l’augment de contagis de VIH, la intenció és criticar la saturació de símbols en l’espai públic i com les commemoracions oficials poden traslladar al segon pla les problemàtiques socials. I el duet Sitesize, format per Elvira Pujol i Joan Vila-Puig, exposa la documentació relacionada amb la negativa que van rebre per part del Govern d’incloure la seva publicació ¡Cataluña termina aquí! ¡Aquí empieza Murcia! entre les subvencions culturals de l’oficina del Tricentenari. “La celebració de la identitat ha d’anar més enllà de reivindicar un fet èpic llunyà. La memòria ha de ser plural”, diu Elvira Pujol.

L’obra del mexicà Victor Pimstein és utòpica i radical, crítica amb el nacionalisme i a la vegada lírica. Considera que Catalunya s’ha definit fins ara en oposició a Espanya. En la seva visió d’una Catalunya independent, la plaça Catalunya es diria Pla de la Lluita i s’estendria des de la plaça Universitat fins a la d’Urquinaona. La recobriria amb mosaic daurat i volcans de roses i hi construiria el nou Parlament i els edificis del ministeris. El d’Afers Estrangers s’ubicaria en l’edifici més petit, que quedaria inacabat. Els seus funcionaris treballarien gratis.