‘Mar i cel’: Quin gran clàssic inesgotable

BarcelonaSi en un futur no gaire llunyà aquesta ciutat s’anima a obrir el seu Museu del Teatre, el vaixell de Mar i cel dissenyat per Isidre Prunés i Montse Amenós hi hauria d’ocupar un lloc d’exhibició privilegiat i icònic, com l’esquelet de balena que rep el visitant del Museu de Ciències Naturals al Fòrum. Un artefacte preciós que en si mateix concentra la fita que va suposar el 1988 l’estrena d’aquest musical que seguia l’estela d’ Els miserables amb el seu aire operístic. Agradi més o menys el llibret basat en el drama d’Àngel Guimerà, la producció de Dagoll Dagom marca un abans i un després en l’ambició del teatre català i va suposar la consolidació del talent musical d’Albert Guinovart, després revalidat en l’enyorada Flor de nit.

L’estrena als 80 va ser una aventura cega que va acabar en fenomen. La reestrena fa deu anys va ser la confirmació del seu rèdit popular. I aquesta última reposició és la constatació que el musical català té un evergreen, un clàssic que no es marceix. Torna al Teatre Victòria acompanyat per l’espectacularitat d’unes projeccions que embelleixen i complementen dramàticament l’escenografia. Imatges d’impacte -com la transició inicial del palau de Felip III al vaixell pirata- que en cap moment superen el formidable disseny d’il·luminació d’Albert Faura. La convivència amb les noves tecnologies és un repte que supera amb notable mestria. El treball d’autor se segueix notant entre uns cels digitals aclaparadors.

El nou repartiment compleix -amb incomprensibles alts i baixos en la qualitat vocal dels intèrprets-, amb una química encara per construir entre Roger Burruezo (Saïd) i Ana San Martín (Blanca). La partitura mostra de nou la seva superioritat davant d’una dramatúrgia sense fluïdesa, com si fossin capítols encapsulats d’una novel·la per entregues. Això sí, problemes menors per a un espectacle que mai abaixarà el teló, encara que el seu vaixell sigui ja una peça clau de la història del teatre català.