L'envelliment de 'Persona'
Ingmar Bergman va confessar que amb Persona havia arribat al màxim de lluny que es va atrevir com a creador. Va ser un acte de llibertat angoixant, un mite cinematogràfic a causa del seu llenguatge radical. Sempre inquieta i a la recerca de nous reptes, Magda Puyo -en complicitat amb la dramaturga Victoria Szpunberg- ha decidit portar Persona (com Alma i Elisabeth ) a l'escenari. I aquí trobem aquest conte cruel, gairebé mig segle més tard, despullat de radicalitat -pel pas del temps i una posada en escena que suavitza les arestes de l'original-, intentant defensar-se com a text dramàtic.
No ho aconsegueix, tot i la magnètica presència silent de Mònica López (que és l'Elizabeth, l'actriu que emmudeix enmig d'una funció d' Electra ) i un delicat ús de les projeccions (oportunitat per comprovar el mestratge de Vicky Peña en qualsevol format), que aconsegueix transcendir per un instant amb el seu matís metafòric un muntatge que es mou per paràmetres més convencionals. Pot ser que Persona sense l'embolcall rupturista, el lirisme calvinista i els primers plans en blanc i negre tingui serioses dificultats per connectar amb l'espectador d'ara. L'angoixa ha canviat de cara.
És possible que el text pogués recuperar part del seu atractiu amb una solució escènica més experimental -les projeccions són un bon apunt- en un espai claustrofòbic que obligui el públic a sentir la nuesa emocional dels personatges o la seva lluita per ocultar-se. No és el cas. La funció està al servei de les actrius i no d'un concepte més abstracte al qual serveixen. A més, Marta Marco (l'Alma, la malalta que cuida l'Elisabeth) sembla que sigui a la pel·lícula equivocada: expandeix una lleugeresa -tallada en sec al final- que convindria més a un personatge d'Éric Rohmer.
