Flotats: classicisme sense complexos
El director fa un exercici d’estil al TNC amb ‘El joc de l’amor i de l’atzar’
Al vestíbul del TNC, l’electricitat estàtica de les grans ocasions. A la sala, expectació. Missatges obligatoris, foscor, elegant grafia projectada i es desplega davant de la vista un paisatge galant, un preciosista teló pintat amb una escena bucòlica de jardí anglès. Un suau turó arbrat i una pèrgola blanca presideixen un estany artificial amb balustrada. El text és de Marivaux, però l’entorn pictòric creat per Ezio Frigerio recorda les escenes campestres de Gainsborough. Igual com l’empolsinada llum dissenyada per Albert Faura. Evocació britànica per a una molt francesa comèdia del Segle de les Llums. També hi ha un podi central -l’escenografia és pura simetria- per enganyar la insaciable boca de la Sala Gran.
El decorat és una declaració de principis: Josep Maria Flotats dirigeix un exercici d’estil. Classicisme sense complexos. Conservadorisme militant. Fer El joc de l’amor i de l’atzar com ja ningú, des de fa dècades, el recrea a França. Cal retrocedir fins al muntatge de Jean-Paul Roussillon per trobar tanta entrega al passat. Una opció tan vàlida com qualsevol altra sempre que se sigui conscient de les obligacions adquirides quan es rendeix homenatge a la tradició. Potser la idea era recrear l’encant del marivaudage, el terme inspirat en l’autor que descriu la sofisticació d’una època, la gràcia i enginy de la paraula, una lleugeresa intangible.
El marc perfecte, la dicció acurada, però les interpretacions no reprodueixen en absolut aquest homenatge al XVIII. Excepte Àlex Casanovas (Orgon), Enric Cambray (Mario) i Bernat Quintana (Dorante, aquest sí un autèntic cavaller cortès en la seva postura i gestualitat), els altres es passegen per l’escenari sense la menor consciència de la relació entre el cos, la classe social, l’educació i el moment històric. Podrien estar en qualsevol altra situació entre el segle XIX i el XXI. Si es fa arqueologia cal desenvolupar-la en tota la seva magnitud i precisió.
La donzella eixerida de Mar Ulldemolins (Lisette) encara funciona (sempre funciona aquest arquetip), però és l’Arlequí de Rubèn de Eguia el que surt més perjudicat d’aquesta falta d’harmonia estètica en les interpretacions. Hi ha moltes maneres d’encarar aquest personatge, fins i tot com a depredador sexual, però sol triomfar una certa vulgaritat. Però si es passa de registre, el personatge cau en el ridícul, esdevé un pallasso irritant -amb rialleta Amadeus - que no podria enamorar ni la criada més desesperada.
