Espriu: 100 anys, 1.000 cares

Barcelona.El dia 10 de juliol del 1913 va néixer Salvador Espriu i Castelló. L'escriptor es va donar a conèixer a la dècada dels 30 gràcies a diversos llibres de narrativa. Durant la primera postguerra renaixeria com a poeta i dramaturg. Consolidaria la veu lírica als 50, i als 60 es convertiria en un dels símbols de la literatura catalana. Els poemes musicats de Raimon i els muntatges de Ricard Salvat acabarien de popularitzar la seva obra durant els 70. Distincions com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982) van consolidar-lo com a poeta nacional , qualificació que se li havia atribuït a partir de La pell de brau .

L'Any Espriu s'ha proposat retornar la popularitat a l'escriptor. Rosa Maria Delor, que ha dedicat tres dècades a estudiar-lo en diversos assajos -també dirigeix l'edició crítica de les seves obres completes-, recorda com després de la seva mort l'any 1985 la recepció de l'obra espriuana va passar per un mal moment: "Veus interessades el van condemnar al purgatori -explica-. Espriu aspirava a l'infern, com Faust. Alguns potser es van alegrar que morís. Deixava vacant una plaça importantíssima que ràpidament i per escalafó dictaminat per l'equitativa mort va ser ocupada en successió ordenada. El món dels egos literaris és així".

Una dècada abans de morir diverses veus ja van qüestionar el valor de part de la seva obra literària: Joan Ferraté considerava que la veu lírica d'Espriu s'esgotava amb La pell de brau , Narcís Comadira i Dolors Oller també el posaven en dubte des de Girona, i el grup de Llibres del Mall llançava algun atac sagnant recollit a la biografia Espriu transparent , d'Agustí Pons. Xavier Bru de Sala -actual comissari de l'Any Espriu- va dir: "És orellut i narrador". Miquel de Palol va afirmar: "Miri, és com un senyor que va en cadira de rodes, obres la finestra i el tires daltabaix. Això és la poesia d'Espriu".

Un mestre sense deixebles

De ser "la bèstia a batre" a convertir-se en "referent"

A Bru de Sala i Palol només els va caldre una visita a l'escriptor -acompanyats de Ramon Balasch- per canviar d'opinió. Va ser l'any 1974, recorda Palol: "Durant la conversa van sortir tots els temes humans i divins. Wittgenstein, Bertrand Russell, Virgili, els autors alemanys... i en un moment determinat ens vam adonar que eren les cinc de la tarda. Hi havíem arribat a quarts d'una. Això dóna una idea de la intensitat de la conversa".

De tots tres, qui va tenir una relació més constant amb Espriu va ser Miquel de Palol, fill de la mateixa Mercè Muntanyola que es va enamorar de l'escriptor durant els anys universitaris, tal com explica Pons a l'assaig biogràfic i que, encara més recentment, ha ficcionat Sebastià Alzamora a la novel·la Dos amics de vint anys (Proa). "Vist des de la distància, Espriu era la nostra bèstia a batre, era el gran referent, la icona que s'ha d'enderrocar, era un procés edípic. Quan ja l'havíem mort era el moment de reconèixer el gran poeta i escriptor que era", diu Palol, que l'any 2006 va dedicar el llibre Dos poetes (Columna) a parlar dels vincles amb dos dels seus mestres, Espriu i Vinyoli: "La influència d'Espriu és enorme, però té més deixebles per la manera de ser i d'enfrontar-se amb un text que pel contingut mateix. Com a model és poc aprofitable. Vinyoli, en canvi, és exactament el contrari: actualment hi ha molts poetes vinyolians".

Un home "sense biografia"

Del sentiment de pèrdua a la influència de la càbala

"A tots els biògrafs ens desmoralitza una mica quan, havent publicat el llibre, comences a descobrir noves dades, que no et farien canviar el teu enfocament però que t'ajudarien a matisar-lo i t'il·luminarien més -diu Agustí Pons, que s'ha trobat amb la interpretació en clau psicoanalítica de Ramon Riera-. Per Riera, el sentiment de pèrdua explica bona part de l'obra d'Espriu. Se li moren dos germans, la Maria Isabel i el Francesc, l'any 1924 i el 1926. Durant la Guerra Civil mor el seu gran amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i l'any 1940 el seu pare. És per això que Cementiri de Sinera (1946) té una intensitat lírica tan gran: és un llibre d'un jo molt profund, d'un sentiment individual de pèrdua molt intens, i a la vegada és un sentiment de pèrdua d'un territori, d'un paisatge, d'un país, de Catalunya".

Una de les grans aportacions de Rosa Delor ha estat la vinculació de l'autor amb la càbala: "Espriu va ser sempre cabalista des de l'adolescència, quan escriu Israel (1929), un arbre de la vida perfecte. Potser ho devia a la influència paterna. El notari Espriu és un lliurepensador, anticlerical, que orienta el seu fill cap a una espiritualitat laica, universal i de progrés propera als postulats inicials del Renaixement amb el Discurs sobre la dignitat de l'home de Pico della Mirandola i tot el que s'hi afegeix, inclosa la càbala i la maçoneria. Si en les narracions dels anys 30 l'arbre sefiròtic li serveix per fer el muntatge dels relats, després de la guerra esdevé una guia espiritual, una autoajuda en el procés d'autoanàlisi; l'única eina espiritual amb què compta per ordenar el caos fragmentari de la cultura després del 45. També l'ajudarà molt el tao, l'esperit zen de les tankes i els haikus, i el budisme, una descoberta recent. En definitiva, la mística tradicional, que deia ell".

Exposar la complexitat

El CCCB ultima la mostra 'He mirat aquesta terra'

A més de l'exposició Espriu i la càbala , comissariada per Delor i que s'ha pogut veure a la Casa de Cultura de Girona, Julià Guillamon i Xavier Bru de Sala preparen He mirat aquesta terra , que obrirà les portes el 29 d'octubre. Guillamon n'explica les tres parts: "Hem volgut mantenir els aspectes més contemporanis i vigents de la seva obra. La mostra comença amb el món fundacional d'Espriu -la família, l'escola, la mort dels germans, Arenys de Mar, la Universitat, Rosselló-Pòrcel-, continua amb la postguerra -el primer franquisme, el naixement de l'antifranquisme, la càbala, la popularització- i acaba amb la Transició i el naixement i consolidació de l'espectacle mediàtic, en què Espriu acaba construint-se una figura pública gairebé icònica".

Pons comparteix aquesta visió: "S'obliga a dir que no té biografia, cosa que no es creu. És molt curiós que ell estripa totes les cartes que rep, però no deixa d'enviar cartes i notes. Algú que sap com és la història de la literatura sap que acabaran sent publicades". Sense anar més lluny, Miquel de Palol en conserva tota una maleta, de targetons espriuans. "Si li enviaves una postal des d'Escandinàvia, ell et contestava al cap d'uns dies agraint-te el gest. Un dia se'm va acudir d'agrair-li l'agraïment i em va tornar a escriure: «Vostè no quedarà mai l'últim, si ens escrivim»; i un altre dia em va dir: «No m'escrigui, truqui'm». L'Any Espriu ha retornat a l'actualitat una obra diversa i complexa que encara estimula noves lectures.