El Dr. Badia, record personal

Presidenta de la secció filològica de l’Institut Estudis CatalansAvui dia 16 de novembre ha mort Antoni M. Badia Margarit, el Doctor Badia, com li dèiem sempre tractant-lo de vostè els alumnes dels anys seixanta i posteriors. Els que en van ser deixebles de la primera generació, en canvi, li deien Antoni i el tractaven de tu.

Ha viscut noranta-quatre anys, una vida llarga, molt llarga, plena d’èxits professionals, farcida d’afectes i reconeixements oficials i acadèmics, però també amb pèrdues personals molt dures, amb entrebancs inesperats i amb oblits injustos.

El Dr. Badia va ser el meu mestre, però també el meu pare científic, la persona de qui vaig aprendre, encara que no seguís els seus passos en gramàtica històrica ni en història de la llengua, a ser universitària en el sentit més ple del terme. Mantenia amb ell una relació de respecte i d’afecte que ha durat fins avui. Tot just fa tres setmanes vaig anar a veure’l. En aquesta darrera visita ja el vaig trobar molt abatut, molt cansat i sense ganes ni de tastar els dolços que sempre l’eixorivien.

El Dr. Badia va ser un gran treballador, un gran professional i un gran mestre. No va parar mai de treballar. Va tenir una intensa activitat científica, com mostra el seu curriculum vitae, però no és ara moment de fer una llista de les seves publicacions, ja ho vaig fer a la revista Anthropos quan van dedicar-li un número monogràfic, sinó de parlar de com era. Era tan treballador que encara no fa deu anys, ja a la residència on vivia i després de la mort de la seva estimada Maria, va posar-se com a objectiu de fer un nou llibre sobre les relacions que va mantenir amb els romanistes més importants d’Europa. Fruit d’aquesta dedicació és el manuscrit inèdit titulat De Romania amica. Fer aquest llibre va donar sentit a aixecar-se cada matí i posar-se a treballar com havia fet sempre.

Era un gran professional, amb una responsabilitat fora de límits. Fins que es va poder desplaçar, i això va ser fins al 2012, va assistir sempre a les reunions de la Secció Filològica. Intervenia escassament, però hi era. Va presidir la Secció Filològica de l’Institut i durant el seu mandat la secció va iniciar una etapa d’estructuració i ajornament de la secció. Va impulsar la creació de l’Oficina de Gramàtica, un Servei d’Assessorament Lingüístic i, tot i que no es va dur a terme la creació d’una Oficina de Sociolingüística, va impulsar el projecte de construcció de l’estàndard oral per als mitjans de comunicació amb la mirada posada en el conjunt del territori parlant, i no només en la parla del Principat de Catalunya. Del seu mandat és també la resurrecció de la revista Estudis Romànics, la publicació de la primera edició del Diccionari de la llengua catalana. I podríem continuar. La voluntat de “fer” quan una persona ocupa un càrrec, la vaig aprendre d’ell.

Va ser un mestre, un mestre de mestres com Joan Veny i Germà Colón, però també un mestre de moltes i molts deixebles de generacions posteriors que seguim la seva ruta, si no temàtica, sí de tarannà científic. Ens va ensenyar amb el seu exemple, quan la universitat del moment vivia reclosa en les fronteres més locals, que s’havia de sortir fora, que s’havia de participar en col·loquis internacionals per difondre el treball que es generava al nostre país. Ens va ensenyar que calia introduir a la universitat els corrents més nous que sorgien aquí i allà. Ell ho va fer. Va començar a difondre a la Universitat de Barcelona la lingüística general, els corrents estructuralistes de la gramàtica i la sociolingüística. Això sí, ja de gran, va dir que volia retornar a la gramàtica històrica amb les “Regles d’esquivar vocables”. Quan una persona es fa gran, ens deia “on revient aux anciens amours ”. I així va reprendre qüestions polèmiques, com el tema del substrat del català, amb valentia, sempre defensant el seu punt de vista, però sense desqualificar el dels altres.

Els qui hem tingut la sort de poder ser al seu paisatge acadèmic com a deixebles i com a col·legues hem tingut un gran privilegi. I perquè volíem que continués exercint el seu mestratge vam crear l’Associació d’Amics del Professor Antoni M. Badia i Margarit, perquè ja lluny de les aules tinguéssim l’oportunitat de escoltar-lo i de compartir amb ell lliçons sobre aquells temes que la universitat actual ha deixat fora dels estudis.

Amb el Dr. Badia perdem el mestre que ha estat un dels màxims referents de la lingüística catalana de la segona meitat del segle XX. I perdem l’amic afectuós que els darrers anys ens rebia sempre amb el somriure als llavis.