Portugal segueix els passos de la crisi grega
AntropòlegLa setmana passada, Portugal entrava de ple en una crisi de conseqüències imprevisibles, després de la dimissió del primer ministre, José Sócrates. La negativa de l'oposició parlamentària a aprovar les noves mesures del seu quart pla d'austeritat ha precipitat els esdeveniments, que condueixen l'economia del país a una quasi inevitable intervenció dels fons de rescat europeu. Unes mesures que han suposat una retallada del dèficit públic en un context d'entrada en recessió i l'augment de la taxa d'atur, en un estat amb unes clares dificultats per finançar-se i les empreses de classificació una altra vegada especulant.
La situació portuguesa recorda, tot i els seus matisos, la de Grècia de fa just un parell d'anys, quan la població del país anhelava la derrota del primer ministre conservador, amb l'esperança que el nou cap de govern socialista milloraria les condicions dels ciutadans. El canvi, contràriament a les expectatives, ha comportat l'empobriment del seu nivell de vida, amb unes mesures (impulsades per l'FMI) que afecten directament l'estat del benestar.
Així doncs, no és casual que sigui la joventut la primera de denunciar el sistema econòmic vigent, en l'acabament del que ja s'anomena "la dècada perduda". El desembre del 2008 era la coneguda "generació dels set-centseuristes " la que es manifestava a Grècia; fa unes setmanes a Portugal era la "generació desemparada" o dels " cinc-centseuristes " la que omplia els carrers de les principals ciutats, un fet que no es veia des de la Revolució dels Clavells.
L'opció d'emigrar
D'aquesta manera, molts joves grecs i portuguesos, la majoria amb titulacions universitàries, han iniciat o es plantegen, tal com han fet històricament milions de compatriotes seus, el periple de l'emigració. Perquè al llarg del segle XX, tant Grècia com Portugal destaquen per ser dos països eminentment rurals, amb revolucions industrials tardanes, enfrontaments bèl·lics dins de les seves fronteres i l'absència de llargs períodes democràtics.
Uns esdeveniments històrics presents fins al dia d'avui, que han tingut en els pitjors moments la família com un dels seus pilars bàsics de solidaritat i que, juntament amb la religió catòlica per als portuguesos i l'ortodoxa per als grecs, constitueixen uns dels trets diferencials per entendre la realitat social i cultural d'aquests dos països.
Una manera de ser que ha fet que rebin, amb Irlanda i els altres països europeus de la Mediterrània, el sobrenom de PI(I)GS, porcs en anglès, a la premsa econòmica anglosaxona. Un joc de paraules fet amb les inicials dels països, en un concepte farcit de prejudicis etnocèntrics, amb la intenció de qüestionar la seva baixa productivitat.
Un aspecte que Max Weber, un dels pares de la sociologia, s'encarregava d'esbossar en el seu clàssic: L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (1905). Un llibre que, resumint-ho planerament, planteja la influència que va tenir el protestantisme i la seva ètica en l'origen del capitalisme i l'exaltació del treball. "Menjar bé o dormir tranquil, diu el refrany; doncs bé, en aquest cas, el protestant opta per menjar bé, mentre que el catòlic prefereix dormir tranquil·lament".
