L'estudiant, al centre de tot
"Volen ser el centre del món educativament parlant i ho són, perquè tu hi veus gent de tot arreu, de Sierra Leone a Montenegro. Massachusetts té una gran força de captació de talent exterior, però tenen un problema a l'hora de retenir-lo, perquè, després d'estudiar, la majoria marxen", explica Mar González, que fa uns mesos que està investigant en realitat virtual aplicada a la medicina al MIT. En concret al Media Lab, un dels seus centres especialitzat en recerca aplicada i finançat per grans empreses, entre les quals el BBVA i Telefónica. Els espònsors no poden determinar els projectes de recerca, però tenen dret a utilitzar totes les patents que se'n derivin. "És un aparador de tu", resumeix la Mar, perquè els estudiants de doctorat protagonitzen una recerca no convencional i "si acaben desenvolupant una patent l'empresa que la vol utilitzar els contracta, perquè li interessa tenir la persona que coneix la nova tecnologia".
Un sistema que estimula l'esforç dels estudiants, però que alhora genera gran "competitivitat". "De vegades fa la sensació que aquí no hi ha gaire col·laboració", diu la Mar, que hi treballa en un programa de realitat virtual aplicada a la rehabilitació autònoma de pacients després d'intervencions cardíaques.
Ada Yeste, que està fent un doctorat en malalties autoimmunitàries a Harvard, també ha notat aquest ambient competitiu. Per ella, però, les principals diferències entre el sistema universitari i de recerca de Boston i el de Catalunya "són els diners i les ganes de treballar". "A Massachusetts s'inverteixen molts més diners en investigació, tant des de l'administració pública com dels agents privats, i això permet fer moltíssimes més coses", explica. Però ella, que ha treballat també als laboratoris d'universitats catalanes, troba que també hi ha molta distància en la capacitat de sacrifici i esforç. "Potser és la mentalitat nord-americana, però saben que treballant de 9 h a 17 h no tindran resultats i porten fins a l'extrem" la seva dedicació als projectes que fan, afegeix.
"Universal fins a la secundària"
La Mar també destaca aquesta implicació més gran dels estudiants, i, per ella, té una font molt clara. "Quan pagues 40.000 dòlars a l'any saps molt bé que vols anar a la universitat i saps què vols fer. A Espanya sembla que, per defecte, has d'anar a la universitat, perquè és el que toca. I crec que això és el que hem de canviar", diu, i -tot i ser conscient que la seva visió és "impopular"- remarca que "això només es pot arreglar apujant els preus de les matrícules". "Crec que l'educació universal ha d'acabar a la secundària, i a partir de llavors, només els millors, però amb un molt bon sistema de beques", opina l'estudiant, que té una beca de la Generalitat.
El 65% dels estudiants del MIT reben alguna ajuda econòmica i molts d'altres paguen els 40.732 dòlars de matrícula amb algun crèdit bancari. Però l'afany del MIT per captar talent genera un sistema de beques també molt potent. "Si ets un xinès que no tens ni un duro però ets molt bo en alguna cosa, ells t'hi porten i et busquen una beca perquè hi puguis estudiar", explica Pere Estupinyà, periodista científic que va estudiar al MIT el curs 2007-2008 amb una beca de la Knight Foundation i que encara hi col·labora per via telemàtica. Per Estupinyà, una de les fortaleses del MIT és precisament aquesta "selecció tan forta que fan d'estudiants excel·lents", que configura un "model elitista molt difícil de traslladar a Catalunya". "No crec que sigui possible ni desitjable replicar-lo", afegeix, i apunta que, si la vessant universitària del MIT és molt difícil d'imitar a Catalunya, "la part de recerca i transferència del coneixement sí que es pot intentar". Al seu parer, de fet, una altra clau de l'èxit del MIT és el "pragmatisme de la recerca, amb projectes pensats no només per publicar sinó per treure'n rendiment econòmic i social".
Enfocat a l'èxit de l'alumne
Un pragmatisme que és possible gràcies a la proximitat de multitud d'empreses, que s'instal·len a prop del campus, i que porta els alumnes a voler crear les seves pròpies empreses ( start-ups ) a prop del MIT. També genera una millor formació, segons Pol Pla, que ha fet un màster i ara comença un doctorat al Media Lab. "A l'estat espanyol quan acabes la universitat no estàs preparat per treballar, perquè tens una formació teòrica i prou", explica.
Pel Pol, una de les grans diferències del sistema universitari que ha trobat al MIT és la centralitat de l'estudiant. "Tota la infraestructura està enfocada a ajudar l'estudiant perquè tingui èxit en la seva carrera. Si han de fer una excepció per ajudar-lo, ho faran, cosa que mai passaria a Catalunya. El sistema català i espanyol està més enfocat al protagonisme dels professors".
A més, explica que el sistema de majors i minors (equivalent als graus i mitjos graus) de la universitat dels Estats Units "elimina el fracàs que es genera a Catalunya amb els estudiants que deixen una carrera a mitges o canvien de carrera a la meitat". La flexibilitat del sistema nord-americà no es basa en currículums rígids, sinó que ofereix titulacions adaptades als estudis concrets que ha cursat l'alumne. "Quan portes dos anys el tutor mira què has fet i t'orienta perquè afegint una assignatura o una altra tinguis un major o un minor en allò o en això", explica.
"Tota la universitat està estructurada al voltant de l'estudiant. Si ve una eminència, no es reuneix amb el degà, com passaria a Catalunya, sinó amb els alumnes", subratlla també la Mar. És aquesta dedicació a l'estudiant la que fa que una de les principals fonts de finançament de les universitats nord-americanes siguin les donacions dels exalumnes. I és que una educació superior d'elit com aquesta només pot generar professionals remunerats al més al nivell, o, com diu la Mar, "futurs líders dels Estats Units i d'arreu del món".
