Alain Touraine: "Hi ha una ruptura total entre el ciutadà i el polític"

Alain Touraine, considerat un dels sociòlegs contemporanis més influents, estudiós dels moviments socials i pare del concepte de societat postindustrial , s'irrita cada cop que sent a dir que, de mica en mica, comencem ja a sortir de la crisi. Es nota encara que la conversa amb Touraine, nascut el 1925 a Hermanville-sur-Mer, a la Baixa Normandia, sigui telefònica. A Después de la crisis (Ediciones Paidós), el premi Príncep d'Astúries de la comunicació i les ciències socials del 2010 s'endinsa en la ruptura produïda els últims anys entre la societat i l'economia financera, a mesura que es desenvolupava la globalització econòmica. Touraine creu que la presa de consciència dels drets humans universals i la lluita per defensar-los són l'única arma amb què es pot intentar contrarestar el domini d'una casta només preocupada per enriquir-se. Després de parlar amb aquest intel·lectual, el que queda clar és que la crisi pot evolucionar, però que res no tornarà a ser igual.

Semblava que la crisi, que va fer ressuscitar Keynes i les polítiques de despesa pública per impulsar l'economia, reforçaria l'esquerra. Però Europa es mou cap a la dreta.

Pot ser una observació encertada. I planteja un problema greu: vivim l'últim acte de la mort de la socialdemocràcia. Fa 30 anys, tot Europa era dels socialdemòcrates. Durant molt temps van fer una obra magnífica. Ara en queden pocs...

Els socialdemòcrates no han sabut capitalitzar el malestar social?

Capitalitzar, diu? No és la paraula. Crec que és alguna cosa més profunda. Hi ha una ruptura total entre el ciutadà i el polític. Estem vivint un trencament entre el poble i el sistema polític, i en especial els partits socialdemòcrates, a gairebé tots els països. A França, el Partit Socialista no té ni obrers, ni treballadors, ni gairebé cap element popular. La funció de representació dels partits s'ha perdut. No hi ha res més greu que això, que la gent no se senti representada. El que preocupa la gent no sembla la prioritat dels partits.

Està quedant clar amb el moviment dels indignats .

Bé. Les manifestacions a tot Espanya representen tendències que no són del PSOE d'avui. Encarnen més un moviment social que no pas un moviment polític. Són com una pulsió d'esquerres, una reacció crítica al sistema polític, a l'esquerra política.

I com hi hem arribat, aquí ?

Els joves s'adonen que pagaran la factura. Qui paga el deute d'una generació? Doncs la generació següent. Els joves se senten abandonats. Hi ha menys distància entre un polític d'esquerres i un polític de dretes que entre un polític d'esquerres i un ciutadà d'esquerres.

Diu que està astorat pel silenci, durant anys, de les víctimes de la crisi. Almenys s'ha trencat aquest silenci.

Dir això és massa optimista. Els moviments actuals indiquen un malestar profund, i a Espanya la gent s'ha organitzat, ha tingut visibilitat. Però aquests moviments poden desaparèixer. La cosa no consisteix en un grup de joves que es mobilitza i després tot un país que els segueix i que canvia. No s'inventa un llenguatge polític tan fàcilment... I sí que m'ha sobtat el silenci. Però no tan sols el de les víctimes, sinó el de tothom. Abans de la crisi, hi havia protestes a França, protestes contra les deslocalitzacions. Però a partir de les famoses subprime (les hipoteques tòxiques, origen de la crisi financera del 2007), ningú va tenir res a dir.

La culpa la té la crisi o, en certa mesura, la mateixa globalització?

Una economia globalitzada significa una economia que ningú pot controlar, que costa de regular i d'orientar. És la impotència total.

El G-20 ha intentat erigir-se'n com a contrapès polític.

Qui considera el G-20 com alguna cosa més enllà de la vida institucional? No ha canviat res en el sistema de poder. Estem parlant de la representativitat dels actors polítics enfront els actors socials. Miri, els partits polítics pertanyen al món industrial, que és important però que està en declivi.

El problema sembla patir-lo, sobretot, Europa.

És que Europa és la primera víctima de la crisi. És l'única zona del món que pràcticament no creix, tret d'Alemanya. Es diu que hi comença a haver recuperació econòmica. No és cert! Potser la gent té menys por que fa tres anys, però hi ha un seguit de països que estan a punt de fer fallida. França creix, però poquet. El Regne Unit s'esforça per reconstruir la City de Londres, responsable en bona part de la crisi. La idea no és que vam tenir uns bons anys, després una crisi i aviat ens recuperarem. No! Dir això és un discurs barat. A un jove no se li pot dir que d'aquí cinc anys tot haurà passat i tot millorarà, que després d'uns anys de crisi hi haurà una reconstrucció. No es reconstruirà res.

Vostè planteja com a alternativa la defensa dels drets humans.

Sí que es pot crear un món nou, amb actors nous, amb un sistema d'institucions nou, amb idees noves, amb conflictes nous, nous temes amb què la gent es pugui sentir compromesa. Estem davant d'una ruptura comparable a la que hi va haver a la societat industrial. Calen idees, un esforç d'imaginació per inventar un altre món. És urgent.

I per on es pot començar?

Reconèixer el sol fet que cal un nou sistema ja seria una primera resposta per als joves. El món intel·lectual té una gran responsabilitat. S'ha distret vivint en un postmarxisme. Necessitem capacitat de mobilització. Sobretot, capacitat subjectiva que ens podem aixecar. En aquest sentit, també em sorprèn el paper de la dona.

Per què, la dona?

Doncs després de dècades de grans victòries, de què parlen avui? De que són víctimes. I jo dic: pot ser, però la qüestió és si són capaces d'actuar per deixar de ser-ho. Les dones no tan sols són víctimes. M'inquieta l'absència de discurs de la dona.

En la crisi d'entreguerres es pot trobar l'origen del nazisme. Avui la ultradreta està en auge. Veu perill real de totalitarismes?

Diria que no. Perquè un totalitarisme suposa una ideologia totalitarista. El que sí que existeix és un espai per a règims autoritaris reaccionaris. I avui a Europa només hi ha un gran moviment: la xenofòbia contra els immigrants. A la dreta veig molt més dinamisme que a l'esquerra. Miri al nord i a l'est d'Europa. Finlàndia, Hongria. Qui hauria pogut pensar fa 30 anys que Marine Le Pen pogués aspirar a ser-hi, en la segona volta d'unes eleccions?

És pessimista.

En el moment actual el que és més important és ser pessimista. No dic: anem directes cap a la catàstrofe. Dic: és possible que anem cap a la catàstrofe si no creem un món nou. I veig els països europeus incapaços de recuperar una situació de dinamisme. El país que hauria de recuperar-se més de pressa és França. Tot i el que ha passat amb Dominique Strauss-Kahn, el rebuig a Nicolas Sarkozy és profund. Crec que avui guanyaria un candidat d'esquerres.