El plaer de la llengua
Hi ha dues maneres de parlar de futbol: sobre àrbitres o sobre futbolistes. En la primera discutim sobre penals i comitès, i en la segona sobre jugades i golassos. La primera sol ser una conversa frustrant que treu el pitjor de nosaltres mateixos, i en què apareix gent com Sánchez Arminio. La segona és de les que ens fan brillar els ulls, i permet que el diari argentí Olé agafi els cinc gols de Messi al Bayer Leverkusen i tituli "Picasso".
Certament, des del president de la federació fins als pals de les porteries, tot és futbol i tot hi intervé, però cadascú ha decidir si vol que la seva conversa tingui una possessió més alta de pilota o de xiulet.
El Barça proposa parlar de futbol al camp. El millor que ens ha passat des de Ronaldinho cap aquí és que hem recuperat el paladar històric per assaborir el joc, i això l'ha convertit en fenomen: milions d'aficionats de tot el món s'asseuen davant del televisor a veure el Barça amb l'esperança, habitualment satisfeta, que seran testimonis d'un esforç estètic i una demostració de talent. És quan el futbol es converteix en gaudi.
Igualment, hi ha dues maneres de tractar les llengües. Com a armes llancívoles o com a eines de comunicació. Empastifar-les amb odi o associar-les a la convivència. Portar-les detingudes als tribunals o posar-les a l'abast de tothom des de l'escola.
Una de les experiències més gratificants de viure als Estats Units és l'admiració que causa entre els nord-americans la condició de bilingües (pel cap baix) de tots els catalanoparlants sense excepció. Una admiració nascuda de la culpabilitat que senten pel seu monolingüisme i d'una viva curiositat per aprendre el que ignoren, i que s'expressa amb un munt de preguntes incontaminades per la mala fe: quanta gent parla el català, si un espanyol el pot entendre, si s'assembla més al francès o al castellà... Preguntes que he tingut ocasió de contestar al metro, en botigues, en entrevistes, allà on un ésser humà ha sentit una curiositat natural pel seu entorn.
Però jo, secretament, també els admiro. Voldria que els catalanoparlants fóssim capaços d'expressar-nos amb la mateixa precisió que el nord-americà corrent. Que sapiguéssim parlar en públic amb la mateixa seguretat que els angloparlants d'aquest país. Per dir-ho clar, que els discursos de Mas fossin tan inspirats com els d'Obama i el català de l'ARA tan esplèndid com l'anglès del The New York Times . Que el professorat es preguntés si no convindria donar a l'alumnat una preparació menys teòrica, amb la sintaxi i la morfologia imprescindibles, i un ensenyament més de cara a l'ús, amb més redaccions, més lectura en veu alta, pausada i clara, més jocs de sinònims, antònims, ortografia, més competicions de debat, amb nocions d'oratòria.
Les polèmiques associades al català no només ataquen la llengua sinó també l'autoestima dels parlants. Però lamentar-se no servirà de gaire. Mentre protegim el català de les agressions, mentre el dignifiquem amb l'ús, fem tot el que estigui al nostre abast perquè la llengua, la nostra i totes les llengües, sigui un plaer.
