Passos endavant, i endarrere
La setmana passada, a més d'una millora general de les temperatures, ens va portar un bon regal: el president Pujol abjurant de la Constitució espanyola. I de propina, el mateix dia, Oriol Junqueras era convidat al Cercle d'Economia, on donava una lliçó a l'empresariat sobre els veritables interessos econòmics del país. Diuen que Salvador Alemany va comentar que era una de les millors conferències que havia escoltat de feia anys. Però l'alegria dura poc a casa del pobre, i la setmana que havia començat tan bé, va acabar amb un anunci preocupant del secretari general del PSC, Pere Navarro, i una desconcertant entrevista al president Artur Mas al Magazine de La Vanguardia . Concretament, Pere Navarro, en vigílies d'explicar la seva alternativa al pacte fiscal -el "pacte fiscal federal"-, assegurava que calia buscar una fórmula "que evités frustracions". I Artur Mas trobava que parlar d'independència "és antic", perquè avui dia s'és interdependent.
DE FET, ES POT ENTENDRE que la dramàtica realitat de la nostra supeditació a l'Estat obligui els dirigents del nostre país a recórrer a vells arguments per esquivar haver-s'hi d'enfrontar cara a cara, o si més no, per ajornar el xoc previsible fins a estar en condicions de resistir-lo. I ja sé que no és el mateix parlar sense lligams, com Pujol, que fer-ho dirigint un partit o un govern. Ara bé, ¿estaria d'acord Pere Navarro a dir que no es pot exigir el final de la violència de gènere perquè, com que és molt difícil d'aconseguir-lo, generarà frustració? El que és frustrant és ser objecte d'aquesta violència, com ho és l'actual espoli fiscal. De fet, no se m'acut res més frustrant per a un país que haver-se de deixar robar gairebé el 10 per cent de la riquesa que és capaç de generar amb el seu treball, posant en risc la seva pròpia supervivència nacional, indestriablement lligada al benestar social que hauria de garantir i que li dóna sentit.
PEL QUE FA A ARTUR MAS, desconcerta que presenti el pacte fiscal, com fa a l'entrevista esmentada, com una "forma perquè Catalunya pertanyi a l'Estat de manera més amable". Això no ha anat mai de simpaties, comprensions ni amabilitats. Com tampoc s'explica que, a aquestes altures, es torni a contraposar la independència a la interdependència. Ningú no vol la independència per quedar-se tancat a casa, sinó precisament per poder-se relacionar amb tot el món de tu a tu. Com es pot ser interdependent sense independència, president Mas? ¿És que algun estat de la Unió Europea hi ha renunciat, amb l'argument que ara el món és interdependent? I tampoc no entenc la recuperació d'aquella expressió políticament tan absurda de la sobirania compartida , que torna a posar la resolució de les nostres aspiracions nacionals en mans dels altres. Per seguir amb la metàfora que fa servir Mas a l'entrevista, quan els fills s'emancipen de casa no cal que repudiïn els pares, esclar, però en cap cas se'n van per compartir les respectives sobiranies domèstiques. M'agradava més el Mas de Le Mond e, el Frankfurter Allgemeine o el Financial Times que aquest.
AVORREIX MOLT QUE SE'NS VULGUI salvar d'hipotètiques frustracions futures a base de condemnar-nos a aguantar les que fa tantes dècades que estem suportant amb un estoïcisme digne de millor causa. Puc entendre la proposta de pacte fiscal com un desafiament final abans de fer el pas cap a l'exigència d'un estat propi, que és el que ens cal. Un estat com també l'exigia el conseller Ferran Mascarell aquest diumenge en una entrevista a Presència . Ara bé, el punt de partida de qualsevol anàlisi realista és el que establia dijous passat el president Pujol: "Ja no tenim Constitució. No és la meva i no és la que ha de ser acceptada per Catalunya". A partir d'aquí, parlem-ne.
