Els rails de l'ortografia
Dèiem dijous que la normativa fonètica del català obliga, en teoria, a pronunciar tuit amb el diftong decreixent de buit o cuit , tot i que en la pràctica el fem tan creixent com l'anglès tweet .
El tweet és el piulet o piulada d'un ocell, que són els seus equivalents onomatopeics en català i els dos termes que prefereix el Termcat per designar els missatges del Twitter. Però el català també té tuït , que és el nom d'un ocell també anomenat botxí perquè clava les preses en alguna punxa.
¿Dir tuit amb diftong creixent és, doncs, un castellanisme? Estrictament ho és -no és la pronúncia tradicional catalana-, però també és evident que l'evolució de la llengua fa que ara ja no ens soni estrany.
És una evolució semblant a la que fa que tendim a fer un diftong creixent en el segment - cia de paraules com gràcia o ciència , tot i que una pronúncia formal i emfàtica mantingui l'antic i normatiu hiat que obliga a accentuar-les.
I en algun cas potser seria bo obrir l'ortografia a la pronúncia general. Si diem que una conversa que flueix és fluïda , ¿no seria més realista admetre que també es pugui escriure així en lloc de forçar-nos a dir fluida ? I pel mateix motiu algun dia ens podríem plantejar admetre circuït com a nom al costat de circuit .
El cas del rail (de tren), que esmentava un lector, és diferent i més urgent. Acceptar raïl , com fa l'Alcover-Moll, suposa només fer el pas d'adaptar un anglicisme (tot i que en anglès en diuen reil ) a la prosòdia catalana.
