És lluny o està lluny? (i 2)

Vèiem ahir que el titular "CiU no està lluny de l'independentisme" és defensable perquè el subjecte és personal i la llunyania no és estrictament física. Ser lluny és distància freda i objectiva; estar lluny , càlida i subjectiva.

Una prova d'això és que, començant pel Fabra , tots els diccionaris recullen a l'entrada lluny la locució estar lluny de creure ( pensar, fer, etc.) una cosa , en què la distància té una càrrega intencional. Per contra, en la frase "L'ésser humà és lluny de dominar la natura", que trobo a oimés (DIEC2), la intencionalitat no hi juga cap paper.

Però la subjectivitat també és emoció. A comunicar (DIEC2) hi ha aquest exemple: "Encara que estiguem lluny l'un de l'altre, comunicarem per telèfon". I per raons similars podem escriure "No som lluny de casa" volent dir només que hi som a prop, però "No estem lluny de casa" si ens toca la fibra sentir parlar en català a l'estranger.

Estar lluny també pot ser bo amb un subjecte conceptual. Aturem-nos un moment en aquest versicle (Isaïes 55,9) de la Bíblia interconfessional: "Estan tan lluny els meus camins dels vostres, les vostres intencions de les meves, com el cel és lluny de la terra".

Un camí és lluny d'un altre igual que la terra és lluny del cel, però si els camins són intencions i la distància és moral, poden estar lluny.

I la meva, d'intenció, és fer-vos veure que molts estar que un purisme reduccionista veu poc catalans aporten matisos que enriqueixen la llengua.