El dubte que assalta al lector (i 3)
Evitar l'ambigüitat justifica posar a davant OD fins i tot quan va just després del verb. Posem-ne un exemple: "El Barça es classificarà si guanya a l'Arsenal". Sense aquesta a és impossible saber si l'Arsenal és subjecte o OD. Cap mitjà que vulgui comunicar l'elidirà.
També són una font d'ambigüitat els pronoms interrogatius i relatius. A "Qui critica el mestre?" o "El noi que saluda l'avi" no sabem qui és criticat i saludat.
En casos així posem a davant el pronom si el subjecte és el mestre o l'avi: "A qui critica el mestre?", "El noi a qui saluda l'avi". I la a també s'hi acaba posant en casos en què no hi ha ambigüitat perquè la concordança del verb la desfà: "A qui critiques?", "El noi a qui sempre trobem".
El fet que en certes frases calgui la a per desambiguar pot portar la llengua a fer-ne un ús sistemàtic. És el que ha passat en castellà i el que passa en català en un procés menys complet i acabat, però que va més enllà del que admet la norma.
Al francès no li cal perquè té altres maneres d'evitar l'ambigüitat. La frase del títol, per exemple, seria "Le doute qui assaille le lecteur", on aquest qui oposat a que -un qui que existeix en català antic i dialectal però no en estàndard- fa inútil la a . Enterrant el qui , de retruc, hem fet més viva la a .
I és cert que la frase, en català, es pot entendre sense la a , però costa una mica més. Com a escriptor, la vull clara com l'aigua, i no crec que ningú pugui venir amb un ambiguòmetre i dictaminar que és incorrecta.
