"Oi tant!", "oi, i tant!", "oh, i tant!"
El sí castellà i català ve del sic llatí, que volia dir així . I l' oc occità ve de l' hoc llatí, que volia dir això . I sembla que el nostre oi té un origen semblant quan el fem servir per demanar confirmació ("Vindràs, oi?"), un ús encara ben viu, o per expressar-la ("És així? Oi, ben bé"), un ús només viu en alguns dialectes del nord.
Tot i que el DIEC els posa junts, aquest oi no sembla que tingui el mateix origen que el que serveix per expressar dolor o sorpresa ("Oi, quin mal!", "Oi, d'on surts?"), que és una variant d' ai , ei , ui .
Paral·lelament, tenim i tant! , que vol dir naturalment! I a l'ÉsAdir i alguns diccionaris hi trobem l'expressió oi tant! , sinònima de i tant! i per descomptat!
Sempre havia sospitat que darrere oi tant! hi havia oh, i tant! , però ara una fitxa de l'Optimot em sorprèn afirmant que aquest oi tant! s'ha d'escriure oi, i tant! , perquè és la suma d'un oi afirmatiu i i tant!
L'Optimot admet, tanmateix, que oh, i tant! i sí, i tant! serien expressions sinònimes. I jo afegiria que, almenys per al parlant que mai diria oi per respondre sí , són les més naturals i adequades.
La presumpta inexistència d' oi tant! obliga a replantejar-se la forma oi tal! , que surt als mateixos diccionaris. Alguns qüestionaran el paral·lelisme argüint que l'expressió i tal! no existeix, però encara que no aparegui al DIEC2, el GDLC o el GD62, sí que la trobem al DCVB, que recull aquest fragment de Vilanova: "Oh, y tal! Tan petit y encara solicitat!"