No us hi poseu pedres al fetge
Trobo comentaris dels lectors al meu article d'ahir que em fan tocar de peus a terra i m'obliguen a aclarir el que massa alegrement dono per sabut. Van des del que recita la lliçó que ha après al manual com si fos paraula de Déu fins al que diu "Visca el pleonasme!" com diria "Visca la Pepa!"
En llengua, com en política, l'ús de certs mots estigmatitza. Pleonasme n'és un. Si fiquem fenòmens diversos al mateix pot i l'etiquetem amb un terme pejoratiu, pagaran justos per pecadors. Però "A mi m'agrada" és català i "A mi agrada" no, perquè el català exigeix, en certes estructures, duplicacions pronominals.
No es tracta, doncs, d'estar-hi a favor o en contra sinó d'observar en quines frases les fem, quan serien obligatòries o opcionals i, sobre aquesta base empírica, establir una norma sensible als registres i que respongui a la intuïció més genuïna.
El lector encantat amb els pleonasmes fa un tutti frutti : en barreja d'abusius -adequats, com a molt, per subratllar la informalitat-, com ara el famós "Hi ha d'haver-hi un caganer", amb altres d'idiomàtics, "A París hi falta gent!", o opcionals, "Allà (hi) trobaràs la mare".
Però me'n planteja un que senzillament no ho és. A "No t'hi posis pedres al fetge" hi no és al fetge sinó la possible font de preocupació.
Posar-se pedres al fetge és una frase feta que vol dir amoïnar-se . I tal com diem "No t'hi amoïnis" també podem dir "No t'hi posis pedres al fetge" sense que hi hagi cap duplicació. És, per tant, un pleonasme fantasma.
