L'ús retòric del gentilici arcaic
Si un principi retòric domina el periodisme és no repetir. En el cas dels gentilicis això obliga a buscar sinònims sota les pedres. Algú que és alemany, japonès o suís al primer paràgraf pot esdevenir teutó, nipó o helvètic al segon. I la dèria de no repetir ens pot portar a formes errònies o inadequades.
Un recurs habitual són els gentilicis dels antics pobles de la zona. Però, com en tot el que afecta el lèxic, hi ha un grau de convenció que fixa límits imprecisos.
Ibèric no és sinònim d'espanyol i, en canvi, sí que ho pot ser hispà , que és també el nom que rep algú de la minoria ètnica més nombrosa dels EUA, tot i que de vegades, per evitar confusions, se li digui hispano.
Lusità pot voler dir portuguès (lus no existeix), i és curiós el cas d'hel·lè i hel·lènic -de moda per motius ben poc gloriosos-, perquè el català, a diferència d'altres llengües, tendeix a fer hel·lè sinònim de grec actual i reserva hel·lènic per a la Grècia antiga.
Es tracta de sinònims una mica abusius i pautats culturalment. El cas de gal per francès està assumit, però el de magiar per hongarès, per exemple, pot desorientar. I, almenys en els registres formals, asteca no equival a mexicà, ni inca a peruà, unes sinonímies que el DIEC2 no recull.
Com més passions envolten un gentilici, més pot ofendre l'ús d'un sinònim imprecís. Per referir-nos a l'Estat d'Israel, tant el religiós jueu com el lingüístic hebreu generen un cert rebuig. Però, abans de resignar-nos a repetir sempre israelià, hem de considerar si sempre filem tan prim.
