Corrector

Com a concepte desprèn una intensa ferum inquisitorial, a mig camí entre repel·lent i mestretites. I és per això que els que fem aquesta feina humil, i cada dia més necessària, ens disfressem de lingüistes o assessors .

Però els eufemismes no milloren el món, i encara menys un text mal escrit. Potser si anem al sentit més essencial d'aquest ofici li tornarem la dignitat. Deixeu-m'ho intentar plagiant dos mestres en la matèria: Daniel Cassany i Màrius Serra.

El corrector fa de mitjancer entre l'autor i el lector, i és bo que hi sigui perquè ningú llegeix el que escriu net de prejudicis. Ha de resistir totes les pressions d'un ofuscat amor de pare i fer el seu paper de llevadora tenint sempre al cap el futur lector.

Ell és el que assegura que el que l'autor es pensa que diu ho digui. Qui afegeix pistes necessàries que l'excés d'omnisciència havia obviat. Amb un canvi d'ordre i una coma, fa llegidor el paràgraf feixuc alhora que s'assegura que Massachusetts, al llarg del llibre, surti sempre igual.

Això últim i corregir faltes, per a sort de tots, ho farà cada dia més una aplicació informàtica, però a veure quin savi trobarà la que doni sentit i intenció a un garbuix de paraules.

Per acabar-ho d'adobar, el que es dedica al català té la feina afegida de contrarestar el lliscament subtil i insidiós cap a la llengua veïna, i el repte -quasi impossible- de dir-ho amb paraules nostres.

Però el que li dóna llarg futur, beneïda genètica, és que al do de tenir coses a dir no l'acompanyi sempre el de saber-les expressar.