Teresa d’Àvila, patrona de l’autorealització

BarcelonaAquesta primavera fa cinc segles que va néixer a Àvila Teresa Sánchez de Cepeda y Ahumada. Cinc-cents anys que s’esvaeixen de pressa quan ens acostem als seus escrits, com cinc-centes gotes de rosada que s’evaporen a mig matí. Què la fa tan actual, tan nostra, tan pròxima? Si deixem de parlar de segles per parlar del que ens mou i ens empeny a viure, si ens obrim a la dimensió interior sense per això deixar de banda l’exterior, trobarem en aquesta dona una excel·lent mestra i referent. Sense fe, sense creença, sense dogmes o carregats d’arguments i filiacions: tant és, quan del que se’ns parla és d’experiència i dignitat humana. Pot haver-hi una nebulosa popular que ens la remeti a èxtasis i visions sobrenaturals, que ens la folkloritzi i l’allunyi de la nostra quotidianitat, però si dissipem aquesta boirina caricaturesca ens trobarem amb la radicalitat d’un testimoni en què l’expansió de consciència porta a la transformació interior.

“A la papalloneta ja no li queda res de les obres que feia sent cuc, que era teixir el capoll de mica en mica. Havent-li crescut les ales, com s’ha d’acontentar, podent volar, a caminar pas a pas? [...] I així no és d’estranyar que aquesta papalloneta busqui de nou assentament, ja que es troba nova amb les coses de la terra. I on anirà la pobreta? Que tornar d’allà on va sortir no pot. [...] I qui digui que, després d’arribar aquí, sempre es troba en descans i goig, diria jo que mai no hi ha arribat”.

Desconfiem, doncs, de les receptes miraculoses i la garantia d’un mètode infal·lible: “No es tracta que la vida en la unió mística sigui paradisíaca, en absolut”, comenta Erika Lorenz. És una de les especialistes en literatura mística espanyola a nivell mundial, i autora del llibre Teresa de Ávila. Las tres vidas de una mujer (que ara reedita la barcelonina Herder en ocasió del cinquè centenari del seu naixement). “Teresa tenia consciència clara de les condicions terrenals de la unió mística: es pot tornar a caure des d’aquella alçada, encara que sigui per poc temps. S’experimenten dubtes i desordres interns. I, sobretot, més que mai es tenen patiments, malgrat que en la unió mística tot s’experimenta de manera diferent. En la profunditat de l’ànima hi ha una estabilitat serena i permanent”, conclou Lorenz.

Conversa i sospitosa d’heretgia

No va ser fins al 1946 que es va saber l’origen convers de la seva família, amb l’avi jueu i toledà a qui la Inquisició havia obligat a anar en processó com a penitent. Amb el canvi de residència de Toledo a Àvila, amb el pare de Teresa petit, l’avi continua amb el mateix tarannà trist d’una immensa població que durant el segle XVI malviu una fe imposada mentre amaga les arrels musulmanes i jueves, i que tria la conversió a l’exili. La santa creix en aquest entorn que prioritza la lectura i el cultiu interior per sobre d’imposicions externes, amb el suport del pare i de l’oncle, un home de grans lectures espirituals i de fornida biblioteca que l’adolescent Teresa visita sovint. És allà on troba, pocs anys després d’entrar al convent, l’obra que li farà fer el gir que necessita, Tercer abecedario espiritual, escrita també per un altre convers que amaga l’origen, l’andalús Francisco de Osuna, molt influenciat pel sufisme islàmic i, per tant, sospitós d’heretgia. Com en molts altres conversos i converses forçats de l’època, el convent esdevé un espai per fer-hi una vida devocional, en què l’amor a Déu va més enllà d’un credo polititzat i d’un “miserable món en flames”, com el descriu ella mateixa.

La compenetració de la vanitat del món i de la fugacitat de la vida, alhora que una alta valoració de la persona humana i de la seva interioritat, com ja va apuntar l’historiador Américo Castro, es feia més evident entre els conversos. A la seva autobiografia, el famós Libro de la vida, Teresa no fa cap esment d’aquests orígens. Malgrat això, Erika Lorenz afirma: “No és casual que la primera gran autobiografia de la història de la literatura espanyola hagi sigut escrita per una conversa. Teresa portava amb ella una aptitud molt pròpia provinent de la tradició jueva: aquesta capacitat per a la introspecció, per a una exposició tan diferenciada com clara de complexos processos de l’ànima, així com una percepció psicològica que sembla pròpia dels temps moderns”.

Conviure amb el càncer d’úter

Tampoc fa gaire, l’any 1982, es va arribar a la conclusió que la malaltia que patia i que tants dolors i impediments li provoca és un càncer d’úter, davant del qual Teresa respon: “Tenir mal i patir grans dolors, tot i ser feina, si l’ànima està desperta no em sembla res, perquè està lloant Déu... Però d’una banda patint i de l’altra no obrant, és terrible. [...] No desitjaria cap altra oració sinó la que em fes créixer les virtuts. Si és amb grans temptacions i sequedats i tribulacions i això em deixés més humil, tindria per bona l’oració”.

Una humilitat entesa com el cultiu d’aquesta consciència que abraça la dignitat humana sense aïllar-la ni alabar-la per si mateixa, i que la reconeix dins de l’entramat sagrat, inabastable. Banyada en la confiança, sense condescendència, la seva interioritat la porta a treballar pels altres, en especial per les minories marginades, com les dones, a qui vol treure de la seva condició inferior reformant l’ordre monàstic i obrint nous convents.

“Mori ja aquest jo i visqui en mi un altre que és més que jo, per servir-lo”. I en aquest proïsme, la ploma i el paper, constants, imprescindibles. El poeta Gerardo Diego ho va sentenciar així: “Com que santa Teresa en realitat no escriu, no pot escriure malament, escriu com és. Escriu no tant com parla, sinó com és. Ella és escrivint, ho és en la seva totalitat i unitat”.