Recolzar(-se), repenjar(-se) i arrepenjar(-se)
UN DELS CASTELLANISMES més denunciats i, malgrat tot, utilitzats és recolzar en el sentit de donar suport o fer costat. Recolzar deriva de colze i, com ens diu Fabra en una conversa filo lògica de 1924, el seu sentit primitiu era “ apoiar-se amb els colzes”.
I és que apoiar era llavors d’ús tan habitual que Fabra, malgrat que el volia bandejar com a castellanisme, hi recorre per fer-se entendre. El problema és que apoiar -igual que apoyar, appuyer o appoggiare - vol dir alhora recolzar i donar suport, i no té, doncs, un sol equivalent genuí.
Però recolzar crea altres inseguretats. No tothom té clar que només és pronominal quan el subjecte és personal. És a dir, jo em puc recolzar en una cosa i puc recolzar-hi una part del cos. No cal que siguin els colzes, pot ser, per exemple, l’esquena.
Un cosa, en canvi, mai es recolza sinó que recolza en/sobre una altra, i una teoria no es recolza sinó que recolza sobre fets provats.
Les teories, però, no repengen ni es repengen perquè repenjar(-se) no té aquest sentit figurat i, a diferència del més prudent recolzar(-se), suposa deixar-se anar amb tot el pes en una cosa o algú, tant en un sentit físic com psicològic.
Però el cert és que molts no ens repengem sinó que ens arrepengem, perquè “la variant arrepenjar(-se) -Coromines dixit - no sols és la del Camp de Tarragona [com apunta el DCVB] sinó la més corrent en tot el català central”.
Això explica que tant el D62 com el Diccionari.cat entrin arrepenjar-se i que Josep Ruaix advoqui perquè entri al DIEC, on inexplicablement encara brilla per la seva absència.
Sí que me’l trobo, en canvi, dins el Lli bre de Job de la Bíblia (BCI), que descriu la confiança de l’impiu amb una preciosa metàfora: “S’aguanta en una teranyina: s’hi arrepenja però li falla”. És la sensació que ens agradaria no tenir mai quan ens recolzem en el DIEC.
