Portar-se bé, avenir-se i fer bondat
ABANS-D’AHIR vaig anar a fer una conferència a Manresa i, quan ja me n’anava, una senyora molt amable em va demanar si jo havia observat, com ella, que ara les persones, en lloc d’avenir-se, es porten bé.
“Tothom ho diu i jo al principi ni ho entenia. I després vaig pensar, esclar, ve del castellà llevarse bien ”. Li vaig dir que en aquell moment no ho tenia clar, però que investigaria i hi rumiaria. Ho he fet i des d’aquí ara li explico com ho veig.
He de dir, d’entrada, que aquest portar-se bé en el sentit de “tractar-se amb cordialitat i harmonia dues o més persones” -i, per tant, sinònim d’avenir-se- està entrat al DIEC2, al GDLC, al D62 i al DCVB. És, doncs, correcte; com portar-se malament.
Però és cert que a alguns parlants els grinyola perquè els ve al cap un altre portar-se bé, el que vol dir “comportar-se bé”. Fixem-nos que això no passa en castellà, ja que per a un sentit tenen llevarse bien i per a l’altre portarse bien.
Veig molt legítim que aquests parlants prefereixin avenir-se. Ara bé, trobo excessiu qualificar l’esmentat ús de catanyol, com llegeixo que fa algun lingüista. Perquè ficant al sac del catanyol el que recullen tots els diccionaris, acabem d’acomplexar els insegurs i obrim fronts d’anar per matrícula quan la feina és aprovar.
Curiosament, el mateix autor que hi veu catanyol, diu que portar-se bé vol dir fer bondat, una afirmació que no comparteix Albert Jané. Per Jané, portar-se bé en el sentit de fer cas de qui té més autoritat (un metge, un pare, etc.) és un castellanisme d’ús que amenaça el genuí fer bondat.
Es donaria, doncs, la paradoxa que fugint d’una catanyolada potser està caient en una altra.
Jo, quan filem tan prim, sóc més partidari d’informar bé i respectar les decisions informades. Perquè la genuïnitat -a diferència de la correcció- depèn al final d’una sensibilitat que només pot ser subjectiva.
