IAQUÍ

Marina Garcés: contra l’acabament, la paraula crítica

i Carles Capdevila
01/03/2016
2 min

A MARINA GARCÉS la podem gaudir al Fora de classe dominical a l’ARA, ha publicat un llibre molt important, Filosofia inacabada, i dilluns va fer una conferència brillant al CCCB, que comprimeixo de manera agosarada.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hem passat de la condició postmoderna de l’hiperconsum i la producció il·limitada, una eternitat terrenal on el futur no era necessari, a la condició pòstuma, de la catàstrofe del planeta, l’esterilitat de la vida en comú, la precarietat, el no-futur, el després del després. Som en el temps de l’emergència contínua, dels rescats, sense temps per a projectes col·lectius de transformació. Com que el relat és de destrucció, la sortida és mirar de salvar-nos. Parlem de cures, però són cures pal·liatives.

Per què triomfa el relat de la destrucció? Hi ha evidències: el planeta tòxic i agònic, l’enduriment de les condicions de vida. Però si estem vius, per què acceptem la pròrroga post mortem? Perquè ja estem morts, la nostra mort històrica es va produir al segle XX, que es el segle inacabat, que ens fa ser encara zombis. Heidegger s’apropia de la mort del segle XX per fer-ne la nostra condició existencial. Deleuze nega la condició mortífera del segle XX i busca l’esdeveniment, la generació contínua de novetats.

Garcés dubta que puguem estirar el fil de les filosofies de l’esdeveniment, que cal donar nou sentit a l’existència inacabada. Què fem? Recorrem a la filosofia en la seva idiotesa radical, la saviesa de no saber res. Abracem un no saber que no és ingenu, és la condició per a la crítica. Fugim de la condició pòstuma que descriminalitza els crims, que els presenta com un destí històric, i assenyalem els criminals. Busquem els límits de la dignitat i de l’intolerable. Recorrem a la poesia com la confiança a trobar una paraula verdadera. I tinguem clar que la paraula crítica no mata, ajuda a respirar.

stats