Una Jerusalem africana excavada a la roca

El primer que et sorprèn a Etiòpia és el calendari. Resulta que allà ets set anys més jove. Descobrir un forat en el temps ja és un bon motiu per viatjar a Etiòpia, però el país amaga moltes més sorpreses. Les ètnies de la vall del riu Omo, per exemple, els monestirs del llac Tana, les muntanyes Semien, el desert de Danakil, les esteles d’Axum o les esglésies de Lalibela.

La primera vegada que vaig viatjar al nord d’Etiòpia vaig tenir la sensació que entrava en un país llegendari, preservat de la influència dels països del voltant gràcies a l’aïllament de la muntanya. Tot plegat feia que el viatge a Etiòpia fos com un viatge al passat, al país del llegendari preste Joan.

Si hem de parlar de llegendes, la més estesa a Etiòpia és la de l’Arca de l’Aliança. Diu que fa molts i molts anys la reina de Saba, una etíop bellíssima que es deia Makeda, va viatjar a Jerusalem i va tenir un fill del rei Salomó. Li van posar de nom Menelik, i amb els anys seria emperador d’una dinastia que es va allargar fins a Haile Selassie, el Rei de Reis derrocat per un cop d’estat comunista el 1974.

Assegura la llegenda que, de nen, Menelik va ser enviat per la mare a Jerusalem. En va tornar uns anys més tard amb l’Arca de l’Aliança, l’objecte sagrat que contenia les taules dels deu manaments. Segons els etíops, l’arca que va inspirar a Steven Spielberg la famosa pel·lícula es guarda en una església d’Axum, al nord del país, però com que l’encarregat de vigilar-la barra el pas a tothom, no hi ha manera de saber si és veritat. Els etíops, això sí, juren i perjuren que hi és.

Hi sigui o no, el cert és que per veure l’esplendor de Jerusalem a l’Àfrica val més anar a Lalibela, una ciutat amb onze esglésies excavades a la roca que mereixen ser considerades una de les meravelles del món.

Si hi entres a fons, Lalibela és un lloc únic, un món que enlluerna i que arriba a posar a prova la imaginació del viatger. Una altra llegenda assegura que va ser un rei del segle XII, de nom Lalibela, el que es va entestar a construir una nova Jerusalem després que el musulmà Saladí capturés la ciutat santa el 1187.

És veritat que les llegendes solen tenir un tel d’irrealitat, però impressiona descobrir a Lalibela el riu Jordà i les onze esglésies que el rei va fer excavar a la roca. També s’hi poden veure el Gòlgota i l’hort de les Oliveres, i fins i tot l’Ararat. D’entre totes les esglésies, que estan enllaçades per túnels, la de sant Jordi és la que més impacta, per la forma de creu i perquè transmet la idea que neix de la mateixa roca.

La Jerusalem africana em va commoure des del primer moment, i confesso que també vaig sentir un calfred quan els sacerdots van treure els llibres sagrats i la creu de Lalibela, conscients que m’estaven mostrant un tresor preservat durant segles. La missa a l’església de Bet Medhane Alem, plena a vessar de fidels, amb les dones cobertes amb un vel blanc i els malalts esperant en lliteres la benedicció del sacerdot, va ser una altra sacsejada emocional.

L’endemà, mentre anava d’excursió al monestir d’Ashetan Maryam, a més de tres mil metres d’altitud, vaig sentir la necessitat de fer una pausa i girar-me cap a Lalibela. De sobte, em va assaltar la sospita que tot era irreal: una Jerusalem africana excavada a la roca només podia ser fruit d’una al·lucinació.

Però no, aquell mateix vespre vaig tornar a les esglésies de roca i vaig tornar a comprovar que, malgrat que en alguns moments semblava que estiguessin fetes de la mateixa matèria dels somnis, existien de debò. Tot allò existia i es deia Lalibela. Més ben dit, es diu Lalibela i val la pena anar-hi.