Del fúting al ‘running’ tot fent jòguing

PARLAVA DIJOUS L’EMPAR d’un degoteig de separats de més de 40 anys que es converteixen a la fe del running. I és cert: creixen els fidels d’aquesta religió, que floreix en les revistes i els dominicals amb fotos glamuroses i titulars engrescadors.

No fa tant simplement corríem, però cap als anys 80 aquest córrer tan innocent va esdevenir fúting i poc després, sense que féssim res per merèixer-ho, es va convertir en jòguing, un terme que ha imperat fins al triomf del running.

He de fer, però, dos matisos per no simplificar massa.Un fa referència a l’origen de fúting i jòguing, ja que si bé són sinònims només el segon és un anglicisme genuí (ve de jogging), mentre que el primer se l’inventa el francès partint d’una paraula anglesa (footing) que té tot un altre sentit.

I l’altre m’obliga a dir que, filant prim, el jòguing (o fúting) és un trot suau que permet gairebé fer petar la xerrada en un pacífic matí dominical, mentre que al running el mou l’ambició, vol ser més ràpid i competitiu, i això explica que sigui també més addictiu i provoqui més lesions.

Però, més enllà d’aquests matisos, la raó de fons perquè no ens deixin dir-ne córrer (de pressa o xino-xano) és que costa molt vendre a la gent sabatilles que impulsen, teixits que no pesen o sofisticats pulsímetres quan es limita a fer una cosa tan vulgar i primitiva.

Ara, que run sigui un equivalent tan clar de córrer i runner de corredor farà difícil que algun dia trobem als nostres diccionaris rúning i rúner. De fet, el DIEC2, que no es caracteritza per precipitar-se, ni tan sols ha fet el pas de fúting a jòguing.

Sabem massa bé, però, que en la llengua pesa més el mercat que no pas la filologia i per això, agradi o no, la febre del running persistirà. I és que tots portem a dintre un burgès gentilhome que s’entusiasma quan algú li fa creure que xerrant parla en prosa i corrent practica el running.