El ‘Caràcter’ de Bibiana Ballbè
Aquest diumenge la Bibiana Ballbè tornava al Canal 33 amb Caràcter, on ofereix els continguts culturals que ha estat oferint fins ara i que, en certa manera, ha convertit en la seva pròpia marca. El programa agradarà als incondicionals de la Bibiana i del seu segell. Caràcter mostra els creadors de la cultura més underground del país. Sense plató i amb la mateixa cura per l’estètica de sempre. Caràcter és un programa bàsicament bonic. Realització, edició, postproducció i infografia ben engalzats, proporcionats per Goroka (una productora externa especialitzada a treballar els nous formats de pantalla). En aquest cas, hem passat a una adaptació televisiva del Cinemascope en què l’horitzontalitat relaxant de la imatge té un pes clau: horitzons, punts de fuga i posades en escena molt lineals.
Però Caràcter és també la novetat de sempre. La distracció banal de l’esteticisme. Deia Bibiana Ballbè sobre el programa que “és el punt de trobada de l’imaginari col·lectiu del país en un equilibri perfecte”. Un definició molt etèria que no tens clar com es concreta. Ballbè posava èmfasi en la “veritat” i el concepte “cinematogràfic” que, junts i a la tele, tenen unes altres implicacions. Aquest esteticisme fílmic es carrega la sensació de veritat per més que la càmera es mogui. En realitat, el programa transmet permanentment atmosfera publicitària i actitud de postureta. Ara la Bibiana ja no presenta mirant a càmera sinó que fa respostes com si l’entrevistessin a ella mateixa en el seu programa, com si es parlés a algú de fora del pla. S’eleva així el missatge: no es dirigeix a l’espectador, sinó que reflexiona dirigint-se al no-res sobre el que acabem de veure. Pura estètica que ens porta altra vegada al llenguatge publicitari que li resta veritat: això ja ho hem vist als anuncis quan surt la mestressa de casa amb un iogurt a la mà explicant a algú que no veiem els beneficis digestius del producte.
A més, el famós enrenou de l’Arts Santa Mònica i la utilització del seu plató queda reduït a fer servir la balconada del centre per a l’actuació musical final. Però ni es veu ni s’esmenta. El tan comentat conveni amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és un simple agraïment als crèdits. I com a espectador no entens els defensors de la proposta del vincle mediàtic com a reactivador del centre. Som on érem fa anys però amb el Santa Mònica com a coartada. En definitiva: molt bonic, molt suggerent, però es limita al color del llacet amb què t’ho emboliquen. O ets un fan o quan s’acaba el programa tens la sensació que tot plegat ja et sembla una mica antic.
