Avís per a candidats: els nyaps urbanístics s’hereten

Ara que la majoria de partits i candidatures estan preparant els seus programes per a les pròximes eleccions municipals, és molt oportú recordar alguns dels fiascos del passat. Avui a Societat expliquem el cas del pàrquing Jaume I de Tarragona. Aquest equipament havia de ser un pàrquing intel·ligent, supermodern i d’alta tecnologia, que en principi havia de costar només 3,9 milions d’euros i havia de servir per solucionar el problema de l’estacionament als residents i els visitants de la part històrica de la ciutat.

El projecte, impulsat per Joan Miquel Nadal, històric alcalde de CiU, amb la complicitat del PP i del PSC, es va plantejar el 2000 i el 2002 van començar les obres. Ara mateix, quan ja s’hi porten gastats 26 milions d’euros, no està acabat, és inviable fins i tot com a aparcament convencional perquè cap empresa se’n vol fer càrrec, i l’Ajuntament, ara en mans socialistes, ha acabat posant en marxa una enquesta ciutadana per recollir idees sobre què es pot fer amb aquest gran nyap. A les portes d’unes eleccions, és clar que la solució serà també provisional i serà el nou equip de govern qui haurà de fer-se càrrec d’aquesta enverinada herència. És un exemple, com ho podria ser el Palau de Congressos de Palma o el teatre auditori de Torredembarra, de la inconsciència amb què es van posar en marxa projectes faraònics en molts ajuntaments d’arreu. Es van començar obres sense haver fet prou estudis tècnics sobre el seu cost real o, cosa que és més greu, sobre el seu posterior manteniment. La subvenció que es concedia per fer-les -que és, o era, la part fàcil- va enllepolir molts alcaldes, però després aquestes grans obres s’han de mantenir i se’ls ha de donar un ús a llarg termini, i això no es va preveure. La crisi va demostrar la irresponsabilitat d’aquestes polítiques, però el problema d’arrel és la manca de visió de futur. Els candidats que ara estan preparant la llista de promeses haurien de tenir-ho molt present: els nyaps urbanístics s’hereten i poden hipotecar durant molts anys el benestar del seu municipi. Caldrà veure què es fa amb els que ja hi ha ara, però sobretot no s’hauria de tornar a caure en el mateix parany.