Del 27-S a la qüestió de confiança: 5 etapes d'un any de vertigen pel procés

BarcelonaFa just un any que els catalans estaven convocats a unes eleccions al Parlament diferents. Les anomenades eleccions plebiscitàries per part dels partits independentistes, en què Junts pel Sí i la CUP van aconseguir la majoria absoluta d'escons però es van quedar al llindar de la majoria absoluta en vots. I aquest ha sigut el debat que ha marcat un any convuls –un altre– en què han passat moltes coses, d'aquelles que d'aquí a unes dècades figuraran als llibres d'història.

1. Plebiscitàries: 72 escons o 47,8% dels vots?

La lectura dels resultats del 27-S s'ha matisat en 365 dies

L'optimisme dels partits independentistes la nit dels 27-S era lògica. Mai un Parlament de Catalunya havia tingut tants diputats (72) que tenien el mandat clar de trencar amb Espanya. Però si les eleccions s'havien avançat en el temps per donar-li una pàtina de referèndum sobre la independència, Junts pel Sí i la CUP 'només' van aconseguir aglutinar el 47,8% dels vots. Els partits partidaris del no –PP i C's–, malgrat que abans dels comicis es van negar a jugar al joc de les plebiscitàries, sí que posteriorment es van afanyar a dir que el sí havia perdut i s'havia imposat el no. La lectura en clau referèndum dels resultats sortia borrosa, però perquè tant CSQP com Unió Democràtica –que no va treure cap escó– van demanar explícitament que no es comptessin els seus vots ni com a sí ni com a no.

Malgrat la declaració de ruptura del Parlament com la tramitació de les lleis de desconnexió, l'ombra que als partits independentistes els faltava "eixamplar la base sobiranista", com han repetit diferents actors polítics els darrers mesos, ha planat durant aquest any.

2. Tres mesos de negociacions agòniques

La CUP es nega a investir Artur Mas i el procés es posa en perill

La legislatura va començar amb la declaració d'Artur Mas al TSJC per haver convocat el procés participatiu del 9-N. Les negociacions per la investidura i la formació de Govern, però, ja es va veure des de bon principi que no serien fàcils. La CUP tenia clar que estar d'acord amb l'horitzó final amb JxSí no implicava un pacte de legislatura estable. Els cupaires sempre han recelat del compromís real de CDC cap a la independència, i en especial del timoner de la nau, Artur Mas, perquè el viratge polític era massa recent. Potser per aquest motiu, Junts pel Sí va aprovar el 9 de novembre, coincidint amb el primer aniversari de la consulta, la polèmica declaració de ruptura amb l'Estat. Malgrat aquell gest –només polític–, que va suscitar les ires de l'unionisme, i que molts van llegir com una manera d'estovar la CUP perquè investissin Mas, els cupaires mantenien el seu no.

Així, un dia després d'aquella declaració de ruptura Artur Mas va perdre la primera votació d'investidura –i també la segona, dos dies després– amb la frase d'Antonio Baños –cap de llista dels cupaires– "és un 'no' tranquil, senyor Mas". Aquella frase indicava, segurament, que alguna cosa s'estava movent dins la CUP. Les veus que deien que no podien ser els responsables d'engegar a rodar el procés pel seu enrocament contra Mas anaven creixent dins la formació independentista. Van créixer tant que van provocar una assemblea de la CUP a Sabadell en plenes vacances de Nadal –pocs dies abans que acabés el termini per formar un govern i haver de convocar eleccions de nou– per votar-ho. En aquella assemblea, amb més de 3.000 militants cupaires, es va produir un dels episodis més surrealistes del procés. La votació entre partidaris i detractors d'investir Mas va acabar en empat: 1.515 a 1.515. Per tant, el bloqueig continuava.

3. Pas al costat de Mas per desbloquejar el nou Govern

Carles Puigdemont, alcalde de Girona, sí que obté el sí de la CUP

Les negociacions entre els diputats de la CUP –les públiques i les privades– s'havien succeït des del primer dia, des del 27-S, però es van accelerar després del sorprenent empat a 1.515. El diumenge 10 de gener a les 12 de la nit acabava el termini per investir un president i evitar la repetició de les eleccions al març. El divendres abans hi va haver la que semblava la darrera reunió 'in extremis' per arribar a un acord, i semblava que tot estava trencat. Però Artur Mas ja havia decidit fer el famós pas al costat. Només ho sabia el seu cercle més proper, però fins que no va veure que la CUP no cediria ni veient-se al caire de l'abisme, no va decidir executar el seu pla B. Carles Puigdemont, periodista, diputat i alcalde de Girona, era l'escollit, però ell no ho va saber fins aquell dissabte al matí. La seva condició d'independentista de tota la vida no era un tret casual.

La CUP va acceptar el moviment, i diumenge a la tarda Carles Puigdemont es va convertir per sorpresa en el 130è president de la Generalitat amb els vots de la CUP. El pas al costat de Mas va implicar que la CUP fes renunciar dos dels seus diputats –Josep Manel Busqueta i Julià de Jòdar– i es comprometés a garantir l'estabilitat parlamentària del Govern. Però el fet de no haver especificat què entenia la CUP per "estabilitat parlamentària" va provocar uns mesos més tard una segona crisi del procés.

4. La CUP bloqueja els pressupostos del Govern

En una altra assemblea aproven deslliurar-se dels acords amb JxSí

Poc després de la investidura de Carles Puigdemont, el bloc independentista va activar el procés parlamentari per aprovar les anomenades tres lleis de la desconnexió: la llei de la Seguretat Social, la de la Hisenda pròpia i la de la seguretat jurídica. Semblava que tot avançava per bon camí en l'entesa amb la CUP, però la negociació dels pressupostos va tornar a posar a prova el procés. Les negociacions pels comptes del 2016 no avançaven, ja que la CUP volia més despesa social i un compromís clar de desobediència en el sostre de dèficit imposat per l'Estat, cosa que ni CDC ni ERC estaven disposats a fer. Aquest punt va acabar sent clau, ja que, més enllà d'una partida concreta amunt o avall, els cupaires veien els comptes massa "autonomistes", encara.

Per decidir la seva postura final amb els pressupostos, la CUP va tornar a convocar les bases, aquest cop, a Esparreguera (22 de maig), on la majoria va aprovar "deslliurar-se" de l'acord amb JxSí que va permetre la investidura de Puigdemont. Això va provocar que la CUP va mantenir la seva esmena a la totalitat a la proposta de pressupostos –al costat de la resta de l'oposició–, cosa que va obligar el Govern a prorrogar els del 2015. Davant aquest nou pols que plantejava la CUP, la resposta del president Puigdemont va ser convocar una qüestió de confiança, inèdita a Catalunya, per al mes de setembre. Volia saber si seguia comptant amb el suport dels cupaires, i si no fos així, convocaria eleccions un altre cop. El procés, de nou en un atzucac.

5. El viatge al referèndum d'autodeterminació

El RUI passa d'ocurrència a proposta seriosa per ampliar el 47,8%

Com hem explicat al principi, el dubte de com s'havien de llegir els resultats del plebiscit del 27-S, i si la lectura que se'n va fer al principi havia sigut la correcta, ha planat sobre els sectors sobiranistes durant aquest any. La CUP va ser la primera a dir que, posats a desobeir, més que una declaració unilateral d'independència en forma de lleis de la desconnexió calia fer un referèndum unilateral –perquè fer-lo pactat amb l'Estat ja s'ha provat 17 vegades i la resposta ha sigut sempre la mateixa– per tenir clar que es compta amb el suport majoritari dels catalans. La primera resposta del Govern i els sectors afins és que això suposaria un altre 9-N, en què els partidaris del no no hi participarien, i que no valia la pena. Però a poc a poc la idea del RUI va anar calant, tot i que fugint d'aquesta denominació mediàtica, per dir-ne referèndum d'autodeterminació. L'ANC va aprovar que aquesta era una bona via per refermar el trencament amb l'Estat i, de fet, la Diada d'aquest any tenia el referèndum com un dels objectius. Dins el Govern la idea ha anat fent forat, també –tot i que encara no per unanimitat–, fins al punt que Puigdemont ha encarregat estudis seriosos per veure'n la viabilitat, sempre que la consulta fos vinculant. Ara el dubte és si demà en el seu discurs de la qüestió de confiança el president Puigdemont posarà data a aquest referèndum vinculant.

Del 27-9-2015 al 28-9-2016, un any convuls que acabarà amb la redefinició del full de ruta o amb el compromís de mantenir-lo fins al final, passi el que passi.