LA GOVERNABILITAT D’ESPANYA

La solitud política de Rajoy revifa la inquietud interna pel seu futur

Rajoy va guanyar el 20-D però encara no té els suports necessaris per ser president. Si Sánchez no els hi dóna, vol ser candidat del PP el 26-J i reclamar la majoria necessària.
i Ferran Casas
20/03/2016
5 min

MadridMariano Rajoy és un polític en hores baixes. Va guanyar les eleccions del 20 de desembre amb claredat, però és incapaç de formar govern. Tres mesos després segueix sense trobar cap aliat. En els pròxims dies provarà d’obrir el diàleg amb Pedro Sánchez, però és conscient que el líder del PSOE, que intenta aconseguir l’adhesió de Podem al seu pacte amb Ciutadans, no donarà el seu braç a tòrcer. Arribats a aquest punt, el líder del PP està disposat a anar a noves eleccions el 26 de juny, uns comicis que serien l’última oportunitat per seguir al capdavant del partit i que ell concep com una segona volta dels de desembre per resoldre la governabilitat. El PP tenia clar per Nadal que tornar a les urnes l’afavoria. Ara, amb C’s decantat cap al PSOE i dolorosos casos de corrupció com els que esquitxen l’exalcaldessa de València Rita Barberá a les portades, ja no ho té tant.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Rajoy, al capdavant d’un partit en què el cesarisme no s’ha qüestionat mai de forma seriosa, no pensa recular. No se’n vol anar malgrat que, si ho fes, molts ho celebrarien i l’endemà ho presentarien com la millor solució. Tot és a les seves mans i ell diu sentir-se fort i legitimat.

El paral·lelisme català

La situació guarda paral·lelismes amb la que es va viure a Catalunya, quan la CUP vetava Artur Mas com a candidat de Junts pel Sí i només la decisió d’enretirar-se a favor de Carles Puigdemont va desencallar la situació i evitar noves eleccions. Rajoy no està en aquesta fase. Ahir, en un acte de Noves Generacions a Guadamur, Toledo, va negar-se a cedir davant dels que li demanen que faciliti l’acord amb el PSOE investint Sánchez o fent un pas al costat. “No em rendiré mai!” va ser l’última frase de la seva intervenció.

Als dubtes, lògics, sobre si unes noves eleccions els afavoririen o no (les enquestes afirmen que C’s és qui en trauria més rèdit) se sumen al partit veus -que Rajoy intenta ofegar amb la seva voluntat de “no rendir-se”- que plantegen que fóra bo que Rajoy fes un pas enrere i facilités que el PP seguís a la Moncloa amb una altra cara i es pogués regenerar. El tripartit d’ordre entre populars, socialistes i liberals que promou Rajoy no estaria presidit per ell. Si més no, abans d’unes noves eleccions. Als dirigents de C’s els agrada la fórmula però posen dues condicions: que s’assumeixi el programa que han pactat amb el PSOE i amb el qual Sánchez es va presentar a la fallida investidura, i que el PP canviï de candidat. Dimecres el secretari general de C’s al Congrés, Miguel Gutiérrez, insistia que Rajoy “no és el més adequat” per ser president i elogiava la trajectòria d’un dels dirigents del PP amb més projecció, el president de la Xunta Alberto Núñez Feijóo.

Qüestionat amb la boca petita

Gutiérrez no és del PP, però el que va dir és compartit, tot i que amb la boca petita, per més d’un i de dos dirigents populars, que saben que Rajoy no serà ara president i temen unes eleccions que tampoc facilitarien la política d’aliances després de quatre anys sense cultivar cap complicitat.

De portes enfora, però, els populars fan pinya. El discurs oficial és que Rajoy és el president del partit i que el líder del partit és candidat a la Moncloa. Creuen que qui ha “d’obrir una reflexió” és Sánchez, “que vol ser president amb 90 escons i amb el suport de Podem”.

La direcció del PP, amb la secretària general, María Dolores de Cospedal, entregada a la tasca, i la Moncloa intenten que no aflorin veus discrepants i reforcen el perfil presidencialista de Rajoy. Dimecres el partit va organitzar a Madrid, amb la significativa presència d’Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes (aquesta última ha sigut cridada a l’ordre), la primera convenció sobre els eixos de la futura acció de govern. Va ser el torn del creixement i l’ocupació. Vindran l’estat del benestar, la lluita contra el terrorisme, la unitat d’Espanya i la corrupció. La música de fons és que només Rajoy pot afermar la recuperació.

Marxar no canviarà el PSOE

Rajoy no parla de retirar-se. L’últim cop que l’hi van preguntar, a la Cope, va dir que “de moment” no hi pensa. “Si el PP vol i hi ha eleccions, que espero que no, mantinc la voluntat de presentar-m’hi”, deia. Formalment no hi ha alternativa. Rajoy no s’ha “mirat al mirall”, com li va aconsellar fa mesos el president de Castella i Lleó, Juan Vicente Herrera, ni es planteja deixar pas per “no ser un llast” tal com li implorava l’expresident de Múrcia Alberto Garre davant el “clamor silenciós” al partit. Ell i algun més, com l’exdiputat Jaime Ignacio del Burgo, van ser desautoritzats per la direcció, que considera, segons un dels seus membres, “una fal·làcia” creure que sense Rajoy el PSOE canviarà.

El debat de la successió està lluny d’obrir-se i depèn de Rajoy. Soraya Sáenz de Santamaría s’autodescarta per rellevar-lo, i el pas enrere, també per la corrupció, d’Esperanza Aguirre la reforça però li resta pes orgànic. Queda Alberto Núñez Feijóo, assenyalat com la millor opció, però amenaça de deixar la política. De fet, i per esvair dubtes, Rajoy volia haver-lo proclamat ja candidat a les gallegues de la tardor, però ell s’hi resisteix i no tanca la porta a res. El PP gallec compta que Feijóo decidirà a l’abril què fa.

Preguntats sobre la corrupció i els mals resultats, el discurs oficialista no té fissures. Sostenen que Rajoy no sabia què passava a València i que quan hi ha hagut indicis ha actuat ràpidament expedientant. “El que no es pot fer és anar davant de la justícia”, avisen. Pel que fa als resultats, ningú, llevat del descatalogat José María Aznar, en culpa només Rajoy i es consolen amb els rivals: el PP va obtenir 1,7 milions de vots més que el PSOE i va triplicar en escons C’s, “que deia que guanyaria”. Els expedients a València han asserenat els més joves, com Pablo Casado o Andrea Levy, que volien duresa. Rajoy, sol i fustigat pels escàndols, ja no sembla un cavall guanyador però té el PP a les seves mans.

I si no és Rajoy, qui hi ha per liderar el PP?

  • Sáenz de Santamaria, vicepresidenta del govern espanyol

No vol aparèixer encara com a recanvi, però és el relleu natural de Rajoy. Marca perfil i fa de portaveu informal del PP després de cada consell de ministres. Té suports limitats a l'aparell

  • Alberto Núñez Feijóo, president de la Xunta de Galícia

És el favorit. No ha tingut problemes a la Xunta i no està cremat ni pel govern ni per la corrupció. Rajoy el pressiona perquè anunciï ja que vol quedar-se a Galícia.

  • Esperanza Aguirre, expresidenta del PP a Madrid

Tindria el suport de l'ala més dretana del PP, però s'hauria de treballar els aznaristes després d'haver descavalcat Ana Botella. La corrupció del PP de Madrid l'ha desgastada i l'ha fet dimitir.

  • María Dolores de Cospedal, secretària general del PP

Ha reaparegut a Génova després de la seva derrota a Castella-la Manxa. Per ara intenta frenar el debat successori i para els peus a dirigents com Cristina Cifuentes.

stats