El sobiranisme català bloqueja la legislatura

SubdirectorQuan Pedro Sánchez demana a Mariano Rajoy que arribi a un acord amb “les dretes” sap que està fent trampa. I quan des del PP s’atia la por al fantasma d’un pacte PSOE-Podem, també. Ni el PP pot pactar amb el PDC ni el PSOE pot fer-ho fàcilment amb Podem, que defensa el referèndum, i molt menys amb els independentistes catalans. La realitat és que el procés sobiranista català, és a dir, la demanda transversal i majoritària a favor d’un referèndum d’autodeterminació, actua ara mateix com un fre, com una peça que, col·locada estratègicament, impedeix que el motor de la democràcia espanyola, és a dir, el Congrés de Diputats, arrenqui.

Aquesta capacitat de bloqueig ofereix una nova perspectiva al procés. D’una banda deixa en evidència el sistema polític espanyol, incapaç de trobar una sortida que no passi per alguna mena de pacte contranatura que comporti el suïcidi d’un partit (que és el que es demana que faci Pedro Sánchez). I de l’altra, atorga als partits independentistes, i als sobiranistes si hi sumem En Comú Podem, la capacitat de bloquejar l’activitat legislativa al Congrés de Diputats. Una actitud de no cooperació per part del PDC i ERC impedeix la formació de majories naturals i, sobretot, dificulta enormement la governabilitat.

Protagonisme català

El resultat és que, en ple procés de desconnexió, mai els diputats catalans havien tingut un protagonisme aritmètic tan elevat. Sense el PDC, la suma del PP, C’s, el PNB i Coalició Canària fa 175 diputats, a un de la majoria absoluta. Per la banda esquerra, si a la suma de PSOE amb Podem, ERC i els dos de Bildu se’ls afegeixen els 8 de Francesc Homs, també sumen 175, és a dir, els diputats necessaris per impedir una majoria alternativa. La qüestió és que sense el PDC ni ERC no hi ha sumes ideològicament coherents a la cambra baixa.

De quina manera pot aprofitar això, l’independentisme? No sembla que hi hagi una estratègia gaire clara sobre el que cal fer a Madrid, però la qüestió és que, sense fer pràcticament res, ja té un efecte molt clar. S’assembla una mica al que passa amb el debat del finançament autonòmic, que el sistema polític espanyol no està preparat per abordar sense el lideratge de Catalunya. La conclusió d’aquest pols és que, si bé Catalunya no té capacitat per canviar Espanya ella sola, sí que la pot condemnar al bloqueig. I mentrestant anar avançant en el seu procés unilateral.

Si a més a més tenim en compte que el govern més probable serà un govern encapçalat per Mariano Rajoy (malgrat el vaticini de Francesc Homs), l’independentisme tindria la prova fefaent que Espanya no vol canviar (no debades el PP va créixer el 26-J) i a més podria impedir l’aprovació de legislació lesiva per a l’autogovern. Gairebé línia i bingo.

Per això aviat s’obrirà un debat a Espanya, liderat per Ciutadans amb tota seguretat, sobre la necessitat d’una reforma electoral que redueixi el pes dels partits dits perifèrics i que afavoreixi la creació de majories. Aquest pas seria la constatació definitiva del fracàs territorial espanyol i un nova oportunitat argumental per a l’independentisme, perquè seria Madrid qui estaria expulsant una part dels catalans del seu sistema polític en lloc d’acollir-los i integrar-los.