El santivilisme o les terceres vies per a CDC i Catalunya

Director AdjuntEn la seva condició de convergent inclassificable -algú sap en quina capelleta situar-lo?- i en ple debat fundacional del partit, el conseller de Cultura, Santi Vila, s’atreveix a fer una proposta de classificació ideològica dels seus. A la manera torresibagiana, diu que la futura CDC serà social-liberal o no serà. És a dir, o ocupa l’espai central on ara es troba el gruix de la societat catalana o no se’n sortirà. Aquesta és una de les idees fortes de l’assaig Un moment fundacional (Proa), que té “la sort i la desgràcia de sortir en ple debat de la refundació de CDC”. La desgràcia, perquè el llibre és previ al debat del partit i va més enllà, aspira a definir el camí i el model d’una Catalunya que es vol reinventar; la sort, perquè en aquesta aspiració global, Vila reclama fer net a CDC amb cares noves i aire fresc, amb gent que no hagi trepitjat la seu del carrer Còrsega. Es refereix, bàsicament, al planter d’alcaldes.

Al llibre no es queda curt a l’hora de blasmar els seus: “Quan determinats companys de partit justifiquen la legitimitat de violentar les coses o de dur a terme pactes antinaturals perquè «estem en guerra», penso que, com la verola del fanatisme en temps de Voltaire, també ara la malaltia de la passió i del sectarisme s’han escampat entre nosaltres”. Per a Vila, els pactes antinaturals són amb la CUP, esclar. El llibre és anti-Colau i anti-CUP, que per a Vila ideològicament representen el mateix. És, doncs, el llibre d’un reformista, que a més és sobiranista i no nacionalista, però sobretot reformista: “L’independentisme només és instrumental”. I si es tracta de buscar referents en el passat, maragallista. O més enrere, pallachista com el convergent Joaquim Ferrer, que ara ha mort i que, com Vila, va ser conseller de Cultura i historiador.

Les famílies de CDC

Si li estires la llengua, assenyala “l’error” de la declaració del segon 9-N i diu que ara, amb la campanya per al 26-J, Convergència “està reorientant bé el discurs”, però amb un però important. Dubta si és creïble per al votant que qui encarni la reorientació sigui qui ha defensat el contrari fa tres mesos. Tot i declarar-se admirador de la biografia que Zweig va dedicar al geni tenebrós de Fouché, no ho acaba de veure clar.

Queda prou clar, doncs, amb qui no està Vila? Més enllà del seu masisme matisat i del seu genèric municipalisme (per cert, no descarta un dia ser alcaldable per Barcelona!), el que no queda tan clar és amb qui està. I és precisament en aquesta terra de ningú on es troba còmode, sempre a la recerca de terceres vies dins de CDC, dins del procés i entre els populismes d’esquerra i dreta. El santivilisme és això: buscar l’entesa amb la ministra Ana Pastor (al llibre la torna a defensar), posar accent social a la Convergència liberal anant de bracet de Mas-Colell, Miquel Puig i Salvador Cardús (els dos primers van llegir-se l’original abans de donar-lo per bo i el tercer en va fer el pròleg) i, especialment, desnacionalitzar el discurs independentista.

Perquè el cas és que el seu patriotisme diu que és més republicà, a la manera cívica de Carles Rahola, que no pas nacionalista, a la manera de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que situa en l’estela de “plantejaments tronats i de base romàntica” que, segons Vila, han marcat les celebracions del 300 aniversari del 1714.

Exprofessor universitari i de secundària, fill de ferroviaris i pagesos de Vilamalla que es va pagar la carrera fent d’arqueòleg i monitor als estius, Vila es reivindica com el relleu generacional i ideològic d’un partit que necessita amb urgència un relleu. D’un partit, tot s’ha de dir, en què el seu llibre ha sigut rebut amb més recel que entusiasme.