Quins resultats li esperen al sobiranisme en les eleccions estatals del 20-D?
Les eleccions al Congrés acostumen a ser més difícils per als partits d’àmbit català
Politòleg de la UBVivim en un context de gran volatilitat política i d’inestabilitat en el sistema de partits. L’emergència de noves formacions i marques electorals, el desgast dels partits tradicionals i el fet que la qüestió de la independència s’hagi col·locat al centre del debat polític fan que hàgim de ser molt prudents a l’hora de basar les nostres expectatives en les dades històriques. Ara les coses podrien ser molt diferents.
Tanmateix, és raonable pensar que alguns patrons del passat persistiran. Especialment els que no tenen causes conjunturals sinó estructurals. Entre ells, el del comportament diferenciat dels votants entre tipus d’eleccions. És un factor que hauríem de tenir molt present a l’hora d’analitzar l’escenari de competició per a les eleccions generals que s’acosten. Hauran passat només tres mesos des del 27-S, però és previsible que els resultats siguin diferents. I això no voldrà dir que la composició política de la societat catalana s’ha modificat en tres mesos. Qualsevol que hagi seguit amb certa atenció des de fa temps els resultats electorals a Catalunya sap que els votants no es comporten de la mateixa manera en els diferents tipus d’elecció. No és cap novetat, ni tampoc no és un patró exclusiu de Catalunya: tret d’aquells votants més identificats amb un partit, la resta de l’electorat acostuma a variar el seu vot en funció de la conjuntura i, sobretot, del tipus d’elecció que es tracti.
Per això criden l’atenció alguns comentaris sorpresos de les diferències de resultats entre convocatòries electorals. A Barcelona, sense anar més lluny, va guanyar ERC a les últimes eleccions europees, Barcelona en Comú a les municipals i Junts pel Sí a les eleccions del 27-S. És un patró habitual en la història electoral catalana: sense anar més lluny, al conjunt de Catalunya, fins al 2011 sempre havia guanyat el PSC a les eleccions generals i locals, i CiU a les eleccions al Parlament. Si mirem enrere, de fet, el patró habitual ens indica que les formacions d’obediència catalana acostumen a fer millors resultats a les eleccions al Parlament que no a les generals, mentre que els partits d’àmbit estatal recullen més vots a les eleccions a les Corts espanyoles. Concretament, CiU històricament ha obtingut aproximadament 0,8 vots a les generals per cada vot a les autonòmiques, cosa que en termes relatius suposa un descens més important encara si tenim en compte que fins al 2012 sempre hi havia hagut més participació a les estatals.
Patró clar però no invencible
ERC mostra un patró semblant, tot i que amb alguna excepció significativa: el 2004 la llista encapçalada per Josep-Lluís Carod-Rovira després de l’afer de la seva reunió amb dirigents d’ETA va obtenir més vots que a les eleccions al Parlament immediatament anteriors: 638.902 enfront dels 544.324 obtinguts mesos abans. Igualment, el 2011, quan ERC es començava a recuperar ja de la seva crisi electoral posttripartit, els republicans van millorar lleugerament el registre de les eleccions al Parlament del 2010.
A l’altre plat de la balança hi ha el PP i el PSC, que sempre han millorat a les eleccions generals els seus registres de les autonòmiques. Fins i tot amb algun cas extrem, com el del PP el 1993, quan gairebé va multiplicar per quatre els vots que havia obtingut a les eleccions al Parlament del 1992. ICV, per la seva banda, ha tingut oscil·lacions i de vegades ha millorat registres i d’altres els ha empitjorat, sobretot en funció del moment polític d’IU a escala estatal.
El que ens diuen aquestes dades, doncs, és que existeix un patró clar però no invencible. Les eleccions generals són, pel sol fet de ser eleccions d’àmbit estatal, més difícils per a les formacions sobiranistes, però contextos excepcionals, o cicles ascendents o descendents molt marcats, poden aconseguir modificar la tendència. Què podem esperar, doncs, per al 20 de desembre? No seria estrany veure com formacions estatals -començant pel PSOE i, potser, pel PP- milloren sensiblement els seus resultats del 27-S, en detriment del sobiranisme. És una incògnita, tanmateix, quin serà el comportament de C’s: fins ara havia obtingut els seus millors registres al Parlament, i havia fracassat en totes les altres convocatòries, però ara que ha fet el salt a l’arena estatal és possible que aquest patró es modifiqui. Podem, per la seva banda, fa uns mesos tenia unes gran expectatives per a les generals a Catalunya. En bona mesura es devien també a votants d’ERC i la CUP que pensaven donar suport a la formació de Pablo Iglesias a les eleccions espanyoles. No sabem fins a quin punt les intervencions d’Iglesias a la campanya catalana, i la seva baixada de popularitat general, hauran afectat aquest segment de l’electorat. Però és raonable pensar que, amb més o menys quantitat, la marca amb què s’inscrigui millorarà els registres de Catalunya Sí que es Pot.
En definitiva, cal tenir present que els patrons de canvi de vot entre eleccions de diferent nivell són un fenomen estable i general i que, per tant, farem bé de no sobreinterpretar les diferències que, previsiblement, observarem entre el 27-S i el 20 de desembre.
