Un premonitori Montilla va alertar de la “desafecció”

BarcelonaJosé Montilla va visitar l’Hotel Ritz de Madrid el 7 de novembre del 2007 i va pronunciar unes paraules que acabarien sent premonitòries: “La primera prova de lleialtat institucional és advertir de les greus conseqüències polítiques, a mitjà i llarg termini, d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i les institucions comunes”. Efectivament, un 77% dels catalans reconeixen avui estar “poc o gens satisfets” amb el funcionament de la democràcia, mentre que aquesta xifra el 2007 amb prou feines superava el 45%.

“El terme desafecció utilitzat per Montilla va ser una novetat”, analitza Botella, un concepte que acabaria materialitzant-se en diferents respostes a la crisi nacional, econòmica i democràtica. Una és el Procés, que mira d’agrupar les diferents òptiques del malestar i concentrar-les en una única solució. “S’abandona el catalanisme essencialista i es passa a un projecte inclusiu”, destaca Carod-Rovira, que fa èmfasi en la “transversalitat” de l’independentisme. Precisament, aquesta diversificació ideològica fa que la tradicional separació entre l’eix nacional i l’eix esquerra-dreta es “desdibuixi”, apunta Camats, que lamenta que “no hagi existit el debat dels efectes de la crisi”.

“Augmenta la desconfiança en els partits que han governat i la corrupció es va destapant. Genera rebuig en la societat”, reconeix Rodríguez. Això provoca el naixement de noves formacions, com Podem a escala estatal, el 2014, que impugna el sistema tradicional de partits i introdueix nous conceptes, com el de poder popular o el de poble. A Catalunya, uns anys abans, el 2006, apareix Ciutadans (Cs), amb el plantejament inicial de mostrar oposició al model d’immersió lingüística a Catalunya. “Acaba sent una dreta reformista que vol canviar la dreta antiga per una imatge moderna”, raona Botella. De fet, al seu parer, les principals diferències entre el PP i Cs i entre el PSOE i Podem són “generacionals”.

La força dels moviments socials

Una altra conseqüència de la conjunció de la crisi econòmica i la crisi institucional és que la ciutadania ha pres la paraula. “Hi ha gent que no hauria adoptat un paper més actiu si no fos pels moviments socials”, assegura Bonet, satisfeta que aquesta situació hagi fet augmentar les mesures de transparència i s’hagi volgut “dir prou a la impunitat de la corrupció”. Una exigència ètica, apunten les fonts consultades, que ha plantat la llavor d’una nova cultura política que encara s’ha de consolidar.