Les postveritats del discurs de Rajoy

“Hi va haver un debat a les Corts Generals en què es va dir que no a la petició que es traspassés la competència per celebrar un referèndum. I, a partir d’allà, va començar la presa de decisions unilaterals. El president de la Generalitat va ser convidat a les Corts perquè hi exposés les seves pretensions i no ho va acceptar”.

Rajoy resumia així el Procés, des del ple del Congrés del 2013 en què Herrera, Turull i Rovira van defensar la cessió de competències per al 9-N fins a l’1-O. Hi obvia el resultat de les autonòmiques del 27-S, el canvi de president i les 18 peticions per pactar un referèndum. També oblida que va ser Puigdemont qui va demanar fer una conferència al Senat, però s’hi va negar quan el PP el va enviar a la comissió territorial.

“Els dies 6 i 7 de setembre es va qualificar en un quart d’hora un projecte de llei que no havia sigut tractat per la mesa [...], el termini d’esmenes va quedar reduït a no res i el debat que es va produir va ser impropi d’un sistema democràtic. Es va liquidar per majoria la Constitució i l’Estatut i es va aprovar la llei del referèndum i la de transitorietat”.

Certament, el sobiranisme va fer servir la via exprés del reglament imposant la seva majoria en contra del criteri dels lletrats i l’oposició. Això sí, es va debatre en cinc reunions de la mesa. Hi va haver dues hores per a esmenes, tot i que, des que la llei es va fer pública, el 4 de juliol, tenien decidida l’esmena a la totalitat. En les accidentades jornades hi va tenir un paper, també, el filibusterisme de l’oposició.

“Es va intentar fer un referèndum a pesar de la prohibició del Tribunal Constitucional. Es va pretendre donar-hi valor i [...], a més, com tothom sap, sense cap garantia democràtica. Tot aquest procés té el seu últim punt el dia 10 d’octubre, quan en un ple al Parlament de Catalunya es van adoptar les resolucions que tots vostès saben”.

El referèndum es va celebrar amb el valor dels seus 2,2 milions de votants. Va tenir poques garanties, és cert, a causa de la repressió de l’Estat: la suspensió de la Sindicatura Electoral i la violència policial, que va obligar a tancar desenes de col·legis. El ple del 10 d’octubre no va adoptar cap resolució: Puigdemont va assumir el mandat de l’1-O però va suspendre els efectes de la independència.

“Vam preferim actuar, com crec que s’ha de fer en aquests casos, amb prudència, amb responsabilitat, amb sentit comú i intentant que es produís una rectificació que realment no es va produir per decisió de qui podria prendre-la, que és la mateixa Generalitat. No van respondre, perquè no van voler, en el termini i en el temps”.

Les dues cartes que Puigdemont va enviar a Rajoy responent al seu requeriment, aquesta setmana, el convidaven a dialogar. A la primera se li demanava una reunió i un període de dos mesos per parlar-ne. A la segona arribava la rectificació: Puigdemont deixava clar que no s’havia votat la independència el dia 10 (ho deia dues vegades), responent a la pregunta que havia plantejat Rajoy.

“Ningú ha plantejat des de la Generalitat un diàleg; el que s’ha plantejat és una imposició. Pretenia imposar al govern [espanyol] que fes alguna cosa que sabia que no es faria ni es podia fer [...]. Ni tan sols el diàleg es va practicar amb gairebé la meitat dels diputats del Parlament, als quals no se’ls va deixar intervenir”.

“Proposem que el Parlament suspengui els efectes de la DI perquè les pròximes setmanes emprenguem un diàleg”, va dir Puigdemont al ple del dia 10. Aquell dia parlava d’un diàleg “tenint en compte l’1-O”, però l’endemà, a la CNN, va afegir “sense condicions”. Tant el 6 de setembre -en què van tenir més temps que la majoria- com el 10 d’octubre, tota l’oposició hi va poder intervenir.

“Celebrar eleccions és el que vol la majoria, és el que diu el sentit comú. Es tracta d’obrir una nova etapa en la qual la llei es respecti, els drets de la gent es preservin i es recuperin la convivència, el benestar i la feina de les persones. Aquest és l’objectiu de la nova etapa de què volia parlar”.

L’única referència per afirmar que “convocar eleccions és el que vol la majoria” és una enquesta publicada ahir per El Periódico, que diu que el 68% dels catalans ho volen. Un percentatge semblant als que s’oposen a l’aplicació del 155, i més baix que els que defensen un referèndum pactat. De totes les dades econòmiques, Rajoy cita “la feina”. No n’hi ha cap, encara, que demostri que l’atur ha pujat per l’1-O.

“No se suspèn l’autonomia ni l’autogovern de Catalunya. Se cessen les persones que han posat l’autogovern fora de la llei, de la Constitució i de l’Estatut. No es posa fi a l’autogovern, es recupera per a la legalitat i la convivència de tots els catalans, no només els independentistes”.

Rajoy demana que no se’n vagin més empreses, però el govern espanyol és el principal protagonista del canvi de domicili social de les companyies -sense moure, per ara, ni oficines ni treballadors-. La Moncloa va aprovar un decret per facilitar el canvi de seus, i les pressions a les empreses han sigut constants, fins al punt que, segons el comitè d’empresa de Seat, la monarquia també s’hi ha implicat.

“Soc plenament conscient que el moment és difícil, però tots junts ho superarem, com hem superat esdeveniments molt complicats al llarg de la nostra història. Jo demano que no se’n vagin més empreses, ni se’n vagin més dipòsits. Crec que podem estar tranquils, perquè això s’arreglarà i sense més danys per a ningú”.

El poder legislatiu queda en mans del Senat i del veto del govern espanyol. El poder executiu estarà controlat pels ministeris de Madrid. La potestat de convocar eleccions, en mans del president espanyol. I l’economia resta intervinguda. Segons el disseny del 155 fet per Rajoy, totes les decisions sobre Catalunya es prendran a Madrid, cosa que suposa la suspensió total de l’autogovern.