Una olor de referèndum impregna tots els comptes
Cap De PolíticaJunts pel Sí i la CUP encaixaran la mà en un acord pressupostari després de gairebé un any de negociacions: del “no” del 2016 al “sí crític” del 2017, passant per la qüestió de confiança, hi ha cinc factors que expliquen per què el Govern i la CUP han arribat a un pacte. El referèndum
Un objectiu comú que justifica la posició dels cupaires
La clau de volta és el referèndum, incorporat al full de ruta. Això crea un objectiu compartit -abans de la qüestió de confiança hi havia divergències en com culminar el procés- i un botí que justifica el sí als comptes. Ho van deixar clar ahir els anticapitalistes, avisant que sense referèndum s’acaba la legislatura. Ha estat sobre la taula durant les negociacions, en què la part econòmica ha anat en paral·lel a les converses sobre el procés constituent. Lligar el sí a un termini curt, fins al setembre, garanteix que els cupaires podran obtenir rèdits del seu vot en molt poc temps. “D’aquesta manera, només haurem votat que sí a uns pressupostos”, afegeixen fonts del partit. Això sí, el relat del Govern -sense pressupostos no hi ha referèndum- s’ha imposat.
Un ‘no’ amb conseqüències
La primera negativa va provocar turbulències en els anticapitalistes
“Els fets han agafat una rellevància molt més important de la que nosaltres ens havíem imaginat”. Les paraules del diputat Joan Garriga al juny van sorprendre perquè la CUP admetia que no havia calculat les conseqüències de votar no als comptes. Els efectes d’un segon no eren clars -s’acaba el procés-. “Ja hem provat què passa quan diem que no”, afirma un dirigent cupaire. La CUP no és el mateix partit que se sentia amb força després d’haver tombat Artur Mas. El no del 2016, que va obligar a renovar el secretariat, ha portat canvis en la presa de decisions: els pressupostos ja no depenien d’una assemblea final.
Puigdemont i Junqueras
La CUP confia en el president; el vicepresident s’implica més
La reunió que Carles Puigdemont i la CUP van tenir el 2 de setembre va ser clau. El president va convèncer els cupaires que la seva aposta pel procés és ferma, i la confiança que li van fer al Parlament es manté: la majoria cupaire no creu que Puigdemont vegi el procés com una via per perpetuar-se al poder. Un cop en matèria pressupostària, el paper d’Oriol Junqueras ha sigut més actiu, acostant l’entesa.
Unitat del Govern
L’executiu ha mostrat pocs símptomes de divisió
El debat de l’IRPF va ser un dels detonants del fracàs del 2016. El Govern va airejar les seves diferències i la CUP pensava que podria sumar amb ERC per provocar un gir fiscal de l’executiu, fet que els donava força per pressionar. En aquestes negociacions, el Govern va tornar a tensar-se, però una reunió de Junqueras i Puigdemont va refermar la unitat i va aparcar el debat de l’IRPF. La jugada era molt arriscada: els cupaires necessitaven un gest per a les bases, i havien reduït les seves exigències en IRPF perquè el Govern hi accedís. Per el Govern no va cedir, i la negociació va trontollar per moments. En la balança, però, el referèndum ho aguanta tot.
Lliçons de les negociacions
Clima d’entesa, renúncies, i dues tandes de converses
Els dos bàndols van escarmentar de la primera negociació i va anar a la segona amb voluntat d’entesa i ganes de corregir els errors comesos. “Vam delimitar millor el terreny de joc”, il·lustra un coneixedor de les converses. Les trobades van ser en dues tandes: una per a la tramitació i l’altra per al sí final. A la taula, el Govern hi participava des d’Economia (ERC) i Presidència (PDECat), per evitar dissensions. Es van buscar solucions imaginatives, com els fons interdepartamentals proposats per la CUP, que van sorprendre el mateix Junqueras pel seu encert tècnic. Tot i no obtenir algunes de les cessions principals, hi ha xifres -com les d’Ensenyament- que fan els comptes assumibles per als anticapitalistes. El resultat: uns pressupostos que no són els que la CUP faria, però que fan prou olor de referèndum per votar sí.
