Quan només escoltes el que vols sentir
Cap de PolíticaEl desembarcament de Soraya Sáenz de Santamaría ha començat i amb molt soroll per no res. Tampoc és que el famós despatx de la vicepresidenta a Barcelona tingui gaire èpica: ella mateixa l’ha definit com un espai on té un endoll per carregar el mòbil i la connexió wifi, res que no es trobi en una cafeteria moderna. Més enllà de l’escenari, l’operació Catalunya 2, edició diàleg, va començar ahir evidenciant que el govern espanyol segueix disposat a escoltar només el que vol sentir.
Santamaría va triar els dos referents de l’oposició, Inés Arrimadas i Miquel Iceta, per conèixer de primera mà la realitat catalana. Ja hi ha un augment de la pluralitat: fins ara era Andrea Levy, enviada especial de Madrid a les sessions del Parlament, qui informava l’executiva del PP, i Xavier García Albiol l’interlocutor habitual per a Catalunya. Ara la vicepresidenta posa més llum a l’escenari, però enfoca pràcticament al mateix lloc, al relat que li és còmode sentir.
Que Santamaría hagi triat per a l’estrena de l’operació diàleg la realitat catalana que li interessa, la contrària al procés, és una evidència més que el govern espanyol el que vol és que guanyi el seu relat, i no solucionar el problema. Per encarar el procés, no tan sols hauria de reunir-se amb el Govern (que ho farà, a part de contactes discrets i trobades puntuals) sinó també afrontar el debat incòmode de fer el referèndum: ho demanen el 80% dels catalans (cap d’ells representat en l’ideari dels partits amb qui es va veure Santamaría) i serviria per dirimir l’empat etern de l’encaix. Una quimera: el govern espanyol prefereix presumir de propostes per a Catalunya abans de defensar-les en una votació pactada, no fos cas que topessin amb el que no volen sentir.
El que importa és guanyar el relat. Imposar el discurs que tot el procés és fruit de l’obsessió d’un grup de polítics que menteixen sobre l’aportació d’Espanya i enganyen els catalans amb falses esperances d’una vida millor. L’argument triomfa a l’Estat, però aquí ja només el compren el PP i Ciutadans. L’objectiu és ampliar l’espectre.
Com? És qüestió d’actitud, creuen a la Moncloa. Tan fàcil com tornar-se a mirar 45 de les 46 demandes de la Generalitat i acceptar-ne alguna, revisar el finançament, dissimular la judicialització, mirar cap a una altra banda quan els ajuntaments fan postureig i fer passejar els ministres per Catalunya.
Antecedents
La cara és més somrient, però l’orella segueix tapada. Pasqual Maragall i Artur Mas es van esgargamellar defensant l’Estatut com la via correcta per a l’encaix; José Montilla va avisar de la desafecció catalana; després de la sentència al text català, el mateix Mas els plantejava que el pacte fiscal acabaria amb els greuges d’inversió, un dels pilars del malestar dels ciutadans; en ple procés, Josep Antoni Duran Lleida seguia insistint a Madrid que amb un respecte a la identitat nacional, una millora del finançament i el blindatge de les competències lingüístiques una part important dels catalans acceptarien el pacte i hi hauria encaix. La resposta del govern espanyol sempre ha sigut la mateixa: res. Quan es va plantejar l’Estatut, l’independentisme vorejava el 15% de la població. Ara és el 48%. Escoltant només el que vols sentir es viu més còmode, però enganyat.
